Formació

I tot i així, sabem que formar-se no és un caprici ni una obligació moral. És una necessitat vital. Perquè el món canvia, les criatures canvien i nosaltres, si volem seguir fent bé la nostra feina, no podem quedar-nos quiets. Ens ho deia Freire ja fa gairebé un segle: l’escola viu si el mestre aprèn. 

Ara bé, no es tracta d’omplir la motxilla de culpabilitat. No volem afegir més pressió. No cal que tothom faci un màster o descobreixi la pedagogia definitiva. De fet, potser la millor formació comença quan ens aturem un moment i ens preguntem: com podria fer-ho diferent? Com ho viu aquest infant? Què puc fer per arribar-hi millor? 

Formar-se també és compartir punts de vista amb altres professionals, siguin o no del món educatiu. Conversar amb amics, una artista, una jardinera, una cuinera… ens pot obrir finestres noves. Aprendre també és alimentar-nos del que ens interessa, d’allò que ens mou, que ens desperta la curiositat. I si ens agrada, encara millor: perquè quan ho fem des del gaudi, la resta ja ve sola. Perquè sí, després tot connecta. 

A vegades, formar-se és escoltar una companya, provar una activitat nova, rellegir un text que ens va remoure fa anys. A vegades és anar a passejar. A vegades és acceptar que no ho sabem tot i que està bé no saber-ho. 

Però, sobretot, formar-se és mantenir viu el desig d’ensenyar. De preguntar-nos, de sorprendre’ns, de no donar res per fet. I això, sí, s’encomana. Quan un mestre aprèn, l’aula s’omple d’una energia nova. Quan una mestra s’il·lusiona, els ulls dels infants s’encenen. 

Digueu-nos idealistes, però tant de bo tornem a creure que aprendre no és un afegit, sinó una manera de ser. I que, quan un mestre es forma, l’escola respira.