La biblioteca d’aula

Hi ha biblioteques d’aula molt cuidades; d’altres són més discretes, més funcionals, més amagades dins del ritme del dia a dia. En algunes, els llibres semblen moure’s constantment; en d’altres, costa més percebre aquest moviment. Amb el temps, però, la sensació que ens queda no té tant a veure amb com és la biblioteca, sinó amb què hi passa. Hi ha infants que s’hi acosten sovint, que agafen llibres sense que ningú ho indiqui, que els obren, els deixen, els tornen a agafar. D’altres hi passen de puntetes. Hi ha llibres que circulen molt i d’altres que semblen quedar sempre al mateix lloc. I hi ha moments en què la lectura apareix sense haver-la anunciat, gairebé com una continuació natural del que ja estava passant.

A educació infantil, aquesta relació amb els llibres sovint es construeix des del cos i des de la veu. Veiem infants que escolten, que repeteixen, que anticipen. Llibres que es tornen a explicar una vegada i una altra fins que formen part d’un petit repertori compartit. I, al mateix temps, hi ha una altra cosa que ens fa pensar. La presència del llibre és molt clara, però la de l’oralitat no sempre tant. Les cançons, les moixaines, els jocs de falda, els contes dits sense suport… hi són, però no sempre ocupen un lloc central. De vegades sembla que el llibre hagi anat prenent aquest espai, com si concentrés moltes de les formes de contacte amb el llenguatge literari. No sabem ben bé si és una substitució, una transformació o simplement un desplaçament. Però és una presència que es repeteix.

A primària, en canvi, el moviment és un altre. Hi ha més autonomia, més recorregut, més possibilitat de tria. Però també apareixen dinàmiques que criden l’atenció. En moltes aules, el manga hi és present —no tant a la biblioteca d’aula, sinó circulant entre els alumnes— passant de mà en mà amb molta facilitat. Veiem que té una entrada molt directa en l’experiència lectora dels infants.

I, alhora, sovint percebem una certa distància per part de l’adult. No sempre és un rebuig explícit, però sí una incomoditat, un dubte, una sensació de no acabar de saber com situar-lo. Mentrestant, la narrativa —la que tradicionalment havia ocupat un lloc més central— sembla, en alguns casos, quedar en un segon pla.  

I en aquest desplaçament apareixen preguntes que no sempre tenen resposta clara.

Com conviuen aquests diferents llenguatges dins la biblioteca?
Com s’acompanya allò que els infants trien sense perdre altres camins possibles?
Quin paper té l’adult en aquest equilibri?

En totes les etapes, hi ha una sensació que es repeteix: la biblioteca d’aula no és tant un espai resolt com un lloc en construcció constant. Veiem mestres que proven coses petites: moure llibres, canviar-los de lloc, introduir-ne de nous, recuperar-ne d’oblidats. Llegir en moments no previstos. Obrir espais més lliures o, al contrari, sostenir propostes més guiades per veure què passa. I no sempre és evident què funciona. Hi ha dies que sembla que no passi res. I, en canvi, al cap d’un temps, un infant torna a buscar aquell llibre. O el reconeix. O el recomana.

Potser és en aquests petits gestos, difícils de preveure i d’explicar, on es va construint la relació amb la lectura. I potser la biblioteca d’aula és, sobretot, això: un lloc on passen coses que no sempre sabem com han començat.