Com acompanyar els lectors

És una bona pregunta. I, de fet, crec que ens porta directament al centre de què vol dir fer de mediadors literaris. Quan, com a mestres, fem de mediadors, procurem que els nostres alumnes estableixin vincles amb la literatura i amb la lectura. I és molt bona cosa que ens agradin els llibres que recomanem, que puguem parlar-ne amb entusiasme, que tinguem lectures per compartir. Però no sempre serà així. Perquè no ho podem conèixer tot. I tampoc ens ha d’agradar tot. Potser una primera opció és, simplement, ser sincers. Dir-li a aquell alumne: «Aquest gènere no el conec gaire» o «No és un tipus de llibre que acostumi a llegir». I afegir-hi: «Si me’l deixes, me’l llegeixo i després en parlem.» I aquí ja està passant una cosa important. No només ens estem comprometent a llegir un llibre. Estem acceptant entrar en el món lector d’un altre. I això, en mediació literària, és molt potent. Perquè l’alumne deixa de ser només aquell que rep recomanacions del mestre i passa a ser també algú que pot compartir, recomanar i obrir-nos portes a lectures que nosaltres no coneixem. 

És veritat que potser ens farà mandra. Potser no ens ve gens de gust llegir aquell gènere. Però si tenim clar que l’objectiu no és aconseguir que l’alumne llegeixi els nostres llibres, sinó ajudar-lo a construir un vincle propi amb la lectura, potser aquella mandra pesa una mica menys. I després ve la part més interessant: parlar del llibre. I aquí hem d’anar amb compte de no posar-nos automàticament el barret de mestre. Podem parlar d’aquella lectura com parlaríem d’un llibre amb un amic: de manera desinhibida, sense sentències, preguntant a l’altre què n’ha pensat, escoltant, deixant-nos recomanar més coses. No cal tenir sempre una resposta ni convertir la conversa en una activitat de comprensió lectora. Podem, simplement, parlar del que ens ha agradat, del que no, del que ens ha sorprès o del que no hem acabat d’entendre. Una conversa en què tothom pugui dir què pensa sense sentir-se jutjat, en què la nostra opinió no pesi més simplement perquè som els adults o els mestres. Perquè és precisament aquí on el vincle creix. 

Quan mostrem interès de veritat per les lectures dels nostres alumnes, quan els escoltem parlar dels llibres que els entusiasmen, quan compartim una conversa literària d’igual a igual, els estem dient una cosa molt important: la teva experiència com a lector m’interessa. I potser, a partir d’aquí, podrem recomanar-li altres llibres. 

Potser alguns que coneixem molt bé, que sabem que són bons, que pensem que li poden agradar. Però això ja arribarà després. I sobretot, que no se’ns vegi el llautó. Si tota la conversa sobre el llibre que li agrada acaba servint per portar-lo cap al llibre que nosaltres volíem que llegís des del principi, probablement ho notarà. Però si realment ens interessa saber què llegeix, per què ho llegeix i què hi troba, la recomanació arribarà d’una altra manera. I serà molt més fàcil que l’escolti.