Vinicius Marquet
Roser Ros
Vinicius Marquet es va graduar a l’Escola Nacional d’Arts Plàstiques (UNAM, 2004) i de Hogeschool voor de Kunsten Utrecht (2013) on va estudiar Creative design for digital cultures, pathway interaction and game design. El seu treball com a dissenyador s’ha desenvolupat a l’àmbit editorial i a la il·lustració, treballant a Mèxic per a l’Institut d’Investigacions Estètiques (UNAM) el Fons de Cultura Econòmica, i McGraw Hill. El seu treball com a il·lustrador s’ha dut a terme amb bandes de rock independent de la ciutat de Mèxic, i en projectes culturals.
Ha estat docent convidat al Postgrau de disseny editorial a l’Acadèmia de Sant Carles, i assistent al laboratori de disseny Editorial de la FAD (UNAM), així com a líder del Taller de disseny a la Fàbrica d’Arts i Oficis Orient (FARO). La seva investigació personal explora la mutació del llenguatge escrit i imprès als ambients digitals. El resultat d’aquesta exploració personal és Bandito (2004-2006) i Anacrón: hipòtesis d’un producte tot. (2009-11)
És amant de conceptes com l’aventura, la mort i l’accident. A més, Vinicius protegeix una col·lecció de secrets i veritats.
Et defineixes com a comunicador visual. En què consisteix la teva feina?
El comunicador visual és un productor visual. Entén les diferents àrees de coneixement on la visualitat modifica la realitat, així com els diferents procediments i mètodes d’acció en cadascun d’aquests espais.
L’aplicació de la comunicació visual és tan gran com l’entesa al voltant de la visualitat, el llenguatge i la societat. Un pot veure imatges amb els ulls oberts, però també durant somnis o a través de la imaginació. Una altra persona es podria comunicar amb paraules escrites i moltes més, amb una mirada, de manera gestual.
El comunicador visual és un agent. Un node de vinculació entre la societat i l’emissor. De moment i en teoria, tots dos humans, però hi ha diversos artistes, xamans, humans que asseguren ser agents entre la societat i la divinitat. També hi ha algorismes – predissenyats – que recopilen informació i escriuen notes periodístiques o fan logotips: robots que reconeixen imatges. És molt filosa la línia i hi ha diversos exemples que esvaeixen els termes absoluts de receptor, emissor o agent.
El comunicador visual és el mitjà. El mateix és el missatge, ja que com qualsevol humà té una capacitat i necessitat de comunicar. Ell és artífex o artesà de la visualitat: emissor, agent i mitjà.
Professionalment, la comunicació visual és possiblement un terme molt “old school” però crec que és el que s’adapta millor a les meves pràctiques visuals. La intenció de cada projecte és allò que fa la diferència.
Quina relació té la comunicació visual amb el disseny?
Un comunicador visual pot ser dissenyador gràfic, editorial, tèxtil, interactiu, espacial, industrial o de la setena dimensió; o pot no ser-ho. La comunicació visual és àmplia. La comunicació visual depèn del propòsit.
Considero el disseny com una capacitat de vinculació entre elements – no necessàriament visuals –. Tanmateix, sí que considero que el dibuix és elemental per a l’exercici del disseny: no em refereixo a la rèplica gràfica realista, sinó a l’acció de dibuixar.
Afirmes que per comunicar visualment explores el llenguatge. Amb quin objectiu?
Exploro el llenguatge per divertir-me, treballar, crear; de vegades com a dissenyador gràfic, editorial, interactiu, etc. Altres vegades només busco unir agents per fer un producte social o cultural.
Assenyaleu el món del rock com un dels vostres referents artístics.
El rock és tot. No soc melòman, però soc amant de la música i el ball. La música és un misteri per a mi. És un art que té una vinculació molt intrínseca amb l’espai, el temps i el ritme. Aquest darrer està adherit a un des que un neix. Per mi els músics són perfectes hipnotitzadors i viatgers.
En la meva història personal el rock està vinculat amb la performance del xou- a Mèxic diem “la tocada” –. Cada tocada començava dies abans en la seva preparació: fent flyers, maquetes, pòsters, CD, escoltant assajos. Al final era una festa, un ritual del qual jo m’alimentava, o de vegades també perdia energia. En qualsevol cas, l’aventura sempre valia la pena.
El rock és així, els meus amics, l’amor, una relació humana.
Dius que t’agrada l’aventura, la mort i l’accident, temes que solen tractar també certs artistes que s’expressen de paraula. Trobes concomitàncies entre les dues formes d’art?
La visualitat és tot allò que puc veure. Els escriptors són -o poden ser- encapsuladors d’experiències. I el seu primer símbol són els caràcters escrits: “els discrets”. En el cas de la cultura occidental, aquests caràcters són fonogrames. La trobada entre la visualitat i l’escriptura, la cruïlla, és al dibuix. Però això ,dibuixos discrets guarden pensaments, sensacions, somnis, experiències. El nostre sistema alfabètic és en si mateix una entesa del cosmos, envellit per generacions senceres.
La paraula dita té més vinculació amb l’acció, amb el flow i, per tant, també amb l’accident i la mort. La paraula escrita sol ser una mica més cautelosa. Tota paraula té com a destí morir. La paraula és un ens orgànic. I no hi ha tragèdia en aquest esdeveniment, ans al contrari. La seva reproducció i mutació és part del creixement. L’accident només el fa més divertit.
Quina ha estat la teva formació i la teva experiència vital?
He estat format per docents i autodidactes. Persones curioses per conèixer i compartir. Els meus pares van estudiar sociologia, encara que només la meva mare es va graduar de la facultat. Tota la seva vida ha exercit com a mestra a tots els nivells de docència. Ara retirada estudia un doctorat en Educació. El meu pare va ser taxista, adorador del seu temps i dels llibres. Tots dos es van entrenar durant els anys setanta per a la guerrilla urbana a la ciutat de Mèxic. La meva mare va anar a estudiar a Rússia, per part del partit comunista. Va tornar enamorada del ballet però decebuda de l’URSS. El meu pare, mentrestant, es va quedar escoltant teories de la conspiració que s’amaguen als murs de la ciutat dels palaus. Algun temps també va treballar com a detectiu a la policia judicial. Detectiu de la seva pròpia agència – sens dubte. La feina només era part de la ficció.
Ets, doncs, dipositari d’històries pròpies i de família, no és cert?
[Somriu.] Dels seus pares només històries conec, van morir abans que jo naixés; només la meva àvia materna continua viva. Ella va arribar a la ciutat de Mèxic als dotze anys. És una dona humil i molt digna, de vegades orgullosa. Va tenir una infància molt dura. Va ser analfabeta molt de temps fins que els seus fills li van ensenyar a llegir i escriure. L’àvia és una gran narradora oral, explica el bucle de la seva vida, en diferents versions i amb barreges diferents.
La resta de la meva família, tots són mestres també. Així que la docència és una llar per a mi. En la meva experiència personal, fer classes és la millor manera de fer coneixement i sentir-te jove. Poso en dubte qualsevol paper que certifiqui el títol d’algú. I més a les nostres societats influenciades pels dogmes de les competències. Crec en les persones autodidactes. Això és competència real!
Tot i això, també crec que l’acadèmia continua sent l’espai vital i real per a la discussió d’idees, per compartir. I per això crec que haurien d’existir post post post post estudis. Formes més variades per interactuar entre l’Acadèmia i el món laboral. La vida és la veritable mestra. Et gradues el dia que et mors.
Una experiència vital… és el meu darrer accident. M’havia enamorat d’una dona experimentada amb la bicicleta de muntanya, i de Salt Lake City. Amant de les bicicletes des de la meva infància, estava fascinat pel sistema hidràulic d’aquestes bicicletes del postmón: un salta, puja, baixa… Tot és suau, sembla que només un flota a l’aire.
Ingenu i excitat per l’eufòria del flow, em vaig deixar caure per una escala de la universitat. Possiblement 50 metres d’alçada amb tres descansos de 3 metres cadascun. Vaig passar el primer descans. Bé. El segon. Chido… i al tercer alguna cosa va passar. Quan jo vaig voltejar, estaven tots els meus amics del DF caminant amb bicicleta amb mi. La realitat és flàccida, havia traspassat tota la percepció en menys d’un segon. Aquí o allà, era el mateix. Vaig tornar entre crits per tot arreu. Gringos que havien vist sang cridaven “Oh my God!! Jo, tranquil. El dolor no existia, el cos ho havia aniquilat. El meu ex em va portar a l’hospital, on vaig estar una setmana intern i en observació. Tenia una fissura frontal cranial.
En sortir de l’hospital ella em va regalar un gelat de xocolata. Ja a casa, sense importar la meva cara inflamada de cop de peu fregit, i el meu cos de pa molt, em va tirar al llit i em va fer l’amor. Em vaig sentir abusat en algun moment, però va funcionar. Sense cap dubte vaig ressuscitar. Avui encara soc sorprès d’aquesta línia tan prima que ens separa vius i morts, la línia on es dilueix o construeix la realitat. Tot és aquí i ara. Cal estar atents.
