escena vuit adults autistes, dones i homes, narradors de verb incert, músics del que és improbable. La seva victòria més gran: estar davant nostre, sols a escena. Comença l’espectacle. En tant que espectador, em dic que segurament m'emocionaré en veure aquesta gent sobreposar-se a la seva malaltia, el seu handicap, no sé quin terme utilitzar, em fan por les paraules, la meva poca traça quan parlo d'ells, em fa por que la seva malaptesa en escena em faci sentir incòmode. Por de què, en realitat? Por de la diferència? La diferència és aquí, no la puc negar: silencis no habituals entre les frases, desplaçaments sense objectiu, sense raó. Sense raó? Excepte si accepto sortir de la meva pròpia lògica per intentar entrar dins la seva. Aleshores percebo que els silencis estan habitats per una multitud de preguntes a les quals s'han de respondre aquests narradors abans de reprendre la paraula perquè la seva presència aquí i en aquest moment adquireixi sentit. Aleshores comprenc que els dubtes són l'expressió de la importància atorgada a cada gest. Aleshores entenc que els desplaçaments sense objectiu em parlen del rodamon de cadascú de nosaltres. El que jo prenia per poca traça em torna fragments oblidats d'intel·ligència. La meva mirada sobre l'art d’explicar històries, la meva manera d'escoltar música mai no podrà tornar a ser la mateixa. Parlo, parlo i callo. Parlo per dir i per no dir. Parlo per explicar però vull que ningú escolti. Parlo, parlo. Parlo perquè l'altre m'interrogui i em quedo amb la boca oberta, paralitzat si l'altre m'interroga. Li he de respondre però com fer-ho quan no es tenen paraules per explicar aquest jo múltiple, que formen deu facetes, deu mirades, deu postures? Què dir? Quina certesa? Prefereixo callar. Parlo