La cuina va arribar a la meva vida juntament amb les ganes de contar contes… aviat vaig saber que les dues coses eren allà, per poder explicar al món què passava en aquell santuari, que si jo havia entès allò d’esperar per un bon pastís, també era capaç d’esperar per una bona història. En algun moment els senders es van ajuntar, els idiomes es van igualar, i era el mateix amassar un pa que l’escena d’una partida, i salpebrar un llom va ser com poder separar la sal de les llàgrimes d’una princesa perquè transmutessin en petits diamants d’amor.
Un dia, explicant i escrivint contes vaig aprendre a escoltar.
I quan vaig sentir… aiiii, quan vaig sentir. No vaig poder parar, fins i tot les pedres em van parlar, i molts saben que és veritat.
Aprendre a escoltar és lluny d’un acte biològic tan insípid com sentir… escoltar és volar, intuir, enverinar-se amb pocions, despertar entre les sedes d’un palau a l’Índia. És ser una nena trista que somia amb sabates vermelles de ball o un nen que ha explorat mil vegades els mars en un vaixell viking.
Amb els contes vaig aprendre a no conformar-me… No et conformes…
Només cal aprendre a no deduir, però sí lliurar-se a la intuïció, a barrejar, a jugar… perquè sempre els finals siguin nous. Perquè la pregunta sigui sempre més important que la resposta.
Cal trobar-se a cada conte, a cada relat que escoltis o visquis. Fer segones, terceres i centèsimes lectures per interpretar i interpretar-se, i tant de bo això ajudi a que la visió del món que ens envolta sigui més àmplia, més real… com és de veritat. Amb aquesta infinita quantitat de possibilitats que ens brinda el fet de SER HUMANS. Tant de bo t’animis a descobrir com més màgic és el fet de ser humà, que bruixa o follet o fada encantada.
Els contes, la cuina, la vida, comparteixen quatre elements bàsics: aire, foc, aigua i terra. En algunes ocasions acostuma a faltar-nos alguna d’aquestes meravelles, de vegades més d’una, i d’altres ens omplim d’excessos. Així, hi ha vides-conte que són deserts assedegats d’aigua, amb terra seca, fogosa i trencadissa; mentre que altres vides-conte són llacs bastos i profunds, dins de densos boscos sempre ennuvolats i desproveïts de sol… o vides-conte als núvols, que mai troben un grapat de terra on sembrar aquest arbre que tant anhelen. Tots els paisatges són propicis i meravellosos, tu saps bé quin és el teu… només quan sentis que et ve de gust un arbre al teu núvol, o un peix al teu desert, o una flor al teu bosc fosc… torna a rellegir el teu conte, per escoltar les veritables veus dels personatges. Ells sempre et donaran la resposta que encara no has pogut escoltar, et prestaran el seu cofre d’eines, instruments i varetes màgiques perquè aprenguis a gaudir-ne, i et serà donada la possibilitat de modificar escenaris, diàlegs, paisatges, vestuaris… anar-hi a la recerca d’altres mons en viatges desitjables que et regalaran aquesta vida-conte que només tu seràs capaç de construir.
Busca l’alegria, la fortalesa, l’encant, la màgia de les mateixes vides. Fes el que vulguis, sigues més que el que llegeixes. No et conformis amb allò escrit ni amb les belles imatges.
No t’hi conformis.
Aspiro que algun dia l’Univers sigui un gran conte de permisos sense prescripcions, on ningú jutgi que és “allò convenient”, “allò necessari”, “allò urgent”… perquè no hi haurà por de viure històries noves amb camins incerts que ens porten a tot arreu, o éssers alats que ens presten les seves ales i ens conviden a fer que el nostre món sigui el real per un dia, un mes o eternitats.
I les teves ales? On són les ales? I el teu somriure… el descontrolat i el que roman?
Posa-te-la ja mateix, perquè ja és el temps… de sortir a caminar sense paraigües, d’enfangar-se l’ànima, de ser l’estel i el fil… i la mà que el somia…
És el moment. Hi estàs convidat… convidada, alhora que ets amfitrió i poble i director d’escena. Només cal que comencis dient: “Vet aquí que una vegada hi havia…”
Vaig començar aquest relat dient-te que “soc contacontes”, responent a una pregunta que potser no vas fer… la de qui soc?
T’asseguro que és una pregunta molt difícil, intenta respondre-la… si vols… no és un desafiament. Quan jugo amb ella, amb la pregunta, no puc evitar donar una llarga llista de possibilitats: dona, escriptora, mare, artista, fornera, feliç, llum… però avui dic amb certa soltesa, propera a l’harmonia que em fa somriure, que SOC CONTACONTES. Meravellós inici, intermedi i final, per a tot allò que em fa gaudir “la meva llista”.
