Pere Ginard
Pere Ginard
Iniciem una conversa al local de Tantàgora situat a Barcelona, no sense abans haver fet una cerca per la xarxa per conèixer o reconèixer la polièdrica personalitat del Pere. Són tantes les preguntes i tan completes les respostes, que optem per publicar aquesta conversa en dues parts.
Vet aquí la primera part.
Com era el Pere, de petit?
A la meva infància era tot molt simple: sortia de l’escola i anava a jugar.
Vinc d’un poble petit de Mallorca i, quan sortia de l’escola, jugava amb els amics. A més, a casa meva, la lectura era una cosa molt residual. Me’n recordo de la típica enciclopèdia que donaven al banc, i dos o tres llibres també del banc. I ni se sentia música. Res… És curiós i de vegades ho he pensat, no vinc d’un entorn culturalment ric. Als meus pares els agrada el camp, tenen unes aficions totalment diferents de les meves, però sempre em van deixar fer. Encara que mai no entenguessin, sí que em veien dibuixant tot el dia, o això és el que diu la meva mare. I quan vaig dir: «jo vull pintar», un professor de l’institut em va explicar que hi havia una carrera que es deia Belles Arts, i que jo hi podia pintar. Després em va dir que havia d’anar a Barcelona, que ja em semblava interessant, perquè em venia de gust sortir del poble i respirar una mica més de ciutat i ambient cultural. I els meus pares no em van dir mai això típic de «millor estudia una cosa de més profit», per exemple dret, medicina, arquitectura… No, ells em van dir, encara que no ho entenien, que fes el que volgués. No em van imposar mai res, com li ha passat a molta gent. No, a mi em van deixar fer allò que m’agradava, i els estic molt agraït.
Ara jo els ensenyo religiosament tot el que faig… bé, les pel·lícules no, però els llibres sí, perquè els pots tocar, i hi ha una editorial al darrere i es veu més tangible. Se’l miren, em feliciten. Però el que els agrada més, és quan surto al diari. Els fa molta il·lusió. És curiós, perquè tinc la sensació que mai no s’han llegit res del que jo he il·lustrat. Ells ho tenen i els fa il·lusió. Així que no tinc uns pares que ho analitzen, com altres il·lustradors que tenen pares que també són artistes. Jo ja he après a entendre que no és el seu univers, però que saben que em guanyo la vida amb això. A més, veuen que altra gent ho valora i, a través d’això, els meus pares també han après a valorar-ho.
Estem, doncs, mantenint una conversa amb Pere Ginard, originari de Mallorca, que ve a Barcelona a estudiar Belles Arts i es llença al món de… què va ser primer?
Vaig estudiar pintura dins la carrera de Belles Arts. Jo volia ser pintor, pintava com un animal en aquella època universitària. Però aviat em vaig adonar que no m’agradava, és a dir, que un cop vaig acabar la carrera, em vaig adonar que no sabia fer res. Ara no ho sé, però en aquelles èpoques, a la facultat, ningú t’ensenyava com pintar ni res. Així que en sortir, jo no volia fer classes, però em vaig preguntar i ara, què faig? Aleshores vaig començar a pintar i a veure l’ambient de les galeries d’artistes, i aviat vaig veure que jo això, no ho suportaria. I així vaig anar a parar a l’Escola Massana, però de retruc. M’havia de donar una pròrroga, però els meus pares no em podien ajudar més, i havia de buscar alguna cosa barata. Vaig veure un cicle formatiu d’il·lustració a la Massana. No tenia ni idea del que era la il·lustració, no m’havia mirat un llibre d’il·lustracions a la meva vida. A més, a la facultat, a qui s’interessava pel còmic i la il·lustració, els picàvem un munt, perquè era considerat un art menor, massa il·lustratiu. Aleshores, quan vaig començar el cicle formatiu vaig pensar: «t’ho mereixes». Tenia molts prejudicis, però també vaig pensar que si sabia dibuixar una mica, ja em podria guanyar la vida.
O sigui, cercaves un ofici.
Sí, cercava una pròrroga. No sabia cap a on anava i buscava un temps per descobrir-ho. I vaig entrar a l’Escola Massana, on tothom era molt més jove i amb altres ritmes de vida molt diferents. Al principi, de vegades em preguntava a mi mateix: «què estàs fent aquí?». Però vaig aguantar, sobretot gràcies a l’Arnal Ballester. El vaig tenir de professor en el primer any -he de reconèixer que no sabia ni qui era- i amb la seva manera de parlar em va convèncer que el treball d’il·lustrador era important. Durant el segon any vaig estar més relaxat. I per al projecte final vaig fer el Llibre de llàgrimes (2000), que va guanyar un premi en un certamen que es feia a Alacant, amb diners de l’ajuntament, i la publicació per part de l’Editorial Anaya.
I així vaig entrar en aquest món: per exemple, vaig conèixer editors d’Anaya, que dos anys més tard em van començar a fer encàrrecs.
Els dos anys de formació a la Massana em van servir, sobretot, per treure’m prejudicis de sobre: que la il·lustració i l’animació són arts menors perquè això era el que ens deien a la facultat durant anys mentre ens estàvem formant. Així que vaig aprendre a no anar de superior, cosa que em passava al principi a la Massana. Fins que se’m van abaixar els fums. Tot plegat és una qüestió de trobar l’equilibri: la il·lustració i l’animació em permeten viure, però alhora em serveixen per expressar-me i també per treballar amb textos que la majoria de vegades són molt interessants. Chapeau!
Quins són els teus referents estètics?
Tinc un gran referent que és Méliés, des de sempre. Després hi ha Jan Svankmajer un animador txec. Quan el vaig descobrir em vaig preguntar: però què és això? L’home no només feia pel·lícules, sinó també collage i objectes, tot molt vinculat al surrealisme. I per la part de la il·lustració, Edward Gorey és un dels meus referents. Aquests tres sempre hi són, com tres punts d’ancoratge. Ja després depèn: hi ha gent que em fascina durant una època i, a mesura que els assimilo, n’apareixen d’altres.
Parlem de l’etern debat entre tradició i originalitat. En una altra entrevista vas utilitzar una frase que ens va agradar molt: «Caminar enrere com els crancs».
Els meus referents són tan antics que de vegades semblen molt moderns. Perquè jo, el que he fet, sobretot al principi, és copiar de Méliés. Ara que tots estem tan acostumats al 3D, a la perfecció de la imatge, i que a més, la impremta gairebé ja no existeix, treballant així estàs creant el teu tret distintiu. A mi em motiva. És, d’alguna manera, sentir que formo part d’aquesta gent.
La tècnica que utilitzo és la tinta negra i aquarel·les, i últimament estic tornant als llapis de colors, que m’agraden molt. Soc més de dibuixar que de pintar.
Hi ha una tendència de voler escapar d’aquesta perfecció de què parles. En certa manera, hi ha una voluntat de tornar a la idea de l’artesania, que es vegi la mà que hi ha intervingut i que mai no serà perfecta. I això et fa pensar que potser no passa res si l’obra d’art no és perfecta; potser la seva imperfecció és allò que li atorga la gràcia.
Sí, amb la il·lustració, de vegades, em ve de gust que es vegin coses a mig fer.
Així, serà l’espectador que li donarà la forma que li convingui, segons l’estat d’ànim que tingui en aquest moment. I això ens sembla certament molt interessant.
A mi, això, m’agrada molt: sentir que pertanyo a una tradició vella. Evidentment, no soc l’únic, hi ha molta gent que se sent així. Me’n recordo que, quan vaig descobrir Michel Gondry, -que ara s’ha fet molt famós fent videoclips, però que ha fet pel·lícules com Olvídate de mí o La ciencia del sueño- vaig veure com ell feia trucs inspirant-se en els pioners. I justament en una entrevista, ell deia que els seus referents eren aquests antics. Això contribueix a una manera de fer: estàs passat de moda, i m’agrada molt perquè així sempre estàs desfasat. Ets com un corredor de fons, vas fent.
Exacte. Aquest concepte d’estar passat de moda està molt bé. Vol dir que mai deixaràs d’estar de moda perquè mai no ho vas estar.
Aleshores mai estàs «a la cresta de l’onada». Però si realment l’onada t’agafa fent el que estàs fent, i algú que marca tendència s’interessa per tu, doncs “surfeges l’onada” encantat de la vida. Tot i això, intentar sempre ser tendència ha de ser molt cansat, i arriba un punt en què arribes tard.
I suposo que anar al teu ritme també t’ajuda a conversar amb tu mateix i poder investigar què és el que et ve de gust en cada període.
El fet d’estar fent classes a mitja jornada, cosa que m’aporta certa estabilitat econòmica, m’ha permès poder dir no a alguns projectes que m’han ofert. I així, jo també puc seguir amb projectes personals, que soc conscient que són difícils de vendre, però jo tinc aquesta necessitat de crear.
Fer-los i potser també ensenyar-los, com has dit abans. La necessitat del retorn, de l’espectador.
És que crear només per a mi, no em val. Per exemple, si és una pel·lícula, l’envio a festivals per veure com funciona. Jo sé que no és el cavall guanyador, no passa res. A més, justament a mi em va començar a sortir feina a partir dels festivals, i això és una satisfacció. Amb els llibres tot va molt més lent, però és el mateix: quan tinc un projecte ja més o menys acabat, l’ensenyo a certs editors de confiança. De vegades no perquè ho publiquin ells, sinó perquè em donin la mirada d’editor. I si no, és material que vaig fent i com que no desaprofito res, si hi ha algunes imatges que ara no es publiquen, me les guardo per més endavant, encara que hagi de modificar-les.
