Mandana Sadat
Roser Ros
Un dilluns a la tarda del mes de setembre de l’any en curs, m’he citat amb Mandana Sadat, la il·lustradora convidada a Barcelona amb motiu de la dotzena edició del Festival Flic. Un dels seus llibres “D’altra banda de l’arbre” forma part de la selecció ‘Flic Recomana’, la llista de llibres que donen sentit al festival i l’inspiren. La vam convidar a venir a Barcelona i ho va acceptar.
Surto de París amb el RER i una hora més tard ens saludem a l’andana. Totes dues ens encaminem fins al seu estudi. Només ens coneixíem per correu electrònic, però la trobada va ser molt càlida, perquè aquesta és una de les principals característiques de Mandana. És summament acollidora i es mostra disposada a parlar, expressar-se, sotmetre’s a les meves preguntes. Envoltades dels materials, objectes i il·lustracions que omplen el seu estudi per tot arreu, i recolzades per un bell paisatge verd, parlem llarg i estès sobre la seva infància, la seva trajectòria artística, el seu futur… La conversa sorgeix amb tanta fluïdesa que de vegades se m’obliden les preguntes que havia preparat per endavant. Molt amablement, a posteriori, Mandana accedirà a completar-les. Aquest és el resultat de la nostra trobada. No deixis d’acostar-te al Flic 12 perquè et sedueixi amb el seu art i personalitat!
Com va començar tot?
Tot va començar als 4 anys. Quan vaig arribar a França, venint de l’Iran, vaig tenir un gran xoc cultural. És una edat que m’agrada molt. Vaig mantenir aquesta manera de veure el món, perquè a aquesta edat som molt terrestres i també molt aeris (en el sentit espiritual).
Qui s’amaga darrere de Mandana?
Una nena que als 13 anys havia escrit al seu diari que es convertiria en escriptora, i que escriuria contes il·lustrats per a nens de 4 a 8 anys, sobre nens o adults, malalts o sols, o amb un secret… Després, en fer-ne 20 anys, vaig deixar París per estudiar art a Estrasburg. Per a aquests estudis va caldre passar dos anys bàsics durant els quals vaig provar altres opcions (m’encantava el gravat). En aquell moment, la il·lustració em va atreure, però lamentablement, no estava gens dotada per fer-ho. Aquest és el camí que he triat, probablement per desafiament.
Dirigeixes la feina als nens, als joves, o als adults?
Generalment em dirigeixo a nens de 4 anys, és en ells en els quals penso quan treballo en les meves il·lustracions. Tenen un meravellós sentit comú que els permet estar en el moment present. M’agradaria atreure el nen que tenim a dins. De fet, crec que són les històries que m’hauria agradat llegir als meus fills i també a mi mateixa. Es tracta de coses que passen a la vida… En resum, diria que els meus llibres són per als que llegeixen amb els ulls i amb el cor.
Quines van ser les teves influències?
Claude Lapointe durant els nostres estudis a Estrasburg ens havia ensenyat la comunicació a la imatge il·lustrada, cosa que jo no havia entès del tot. Em van encantar els llibres il·lustrats de Wolf Erlbruch, els llibres conceptuals de Katsumi Komagata. En art, adorava particularment artistes com Egon Schiele, Henri de Toulouse-Lautrec, i els corrents de pintura des dels impressionistes a l’abstracció, passant pels surrealistes… També en pintura antiga, adorava Jérôme Bosh i Brueghel el Vell… però per ser honesta, em vaig inspirar en tot allò que forma part de la realitat: en aquell moment m’apassionava l’entomologia, com les estrelles, per exemple. Però també m’intrigaven les grans qüestions filosòfiques de la vida.
M’agradaria parlar de quatre llibres teus que m’han impactat molt (els nomeno segons els vaig anar coneixent):
Tinc molt a dir sobre aquest primer llibre el recorregut del qual en 25 anys no ha deixat de sorprendre’m, i encara avui amb aquesta invitació al FLIC a Barcelona! Volia experimentar si era possible d’explicar una història sense posar-hi cap text. La tècnica és improvisada: quan vaig fer la dona gran d’aquest llibre, era estudiant i no tenia gaires diners. Per construir la seva cara vaig prendre cera d’abelles i betum, materials que no tenen res a veure amb els materials habituals per il·lustrar.
Aquest llibre va sortir gràcies al llibre anterior. La meva editora m’estava buscant perquè ja havia fet un llibre sense text i volia crear una col·lecció amb el mateix principi. Tenia carta blanca. Volia anar amb un estil completament diferent. Així que vaig treballar gairebé íntegrament amb l’ordinador, cosa que no era usual en mi. Havia enviat la maqueta, però no vaig rebre la resposta fins dos anys després, crec que el 2004, quan vaig haver de respondre en quinze dies. És una història entre el que és tendre i el que és violent, entre la força del lleó i la fragilitat del nen. És la trobada de dos símbols oposats.
Aquí hi ha una trobada entre diverses eines que em van donar la idea de crear segells amb formes infinites. Aquestes formes són les dels petits objectes de la nostra boja societat de consum. Des del 2013 recullo aquests petits residus que es perden a la natura, a la platja, als camins del carrer… i, fins i tot, a casa!
Què vol dir aquest llibre en el vostre recorregut artístic?
Amb Jorge Luján hi va haver una trobada artística molt important. Vam treballar junts, vaig sentir que podíem anar d’una banda a l’altra per canviar les coses, amb un respecte mutu enorme, però molt creatiu, cosa que no és fàcil i que no passa gaire sovint.
Amb els teus llibres despertes curiositat i interès. Com coneixes els interessos dels teus lectors potencials?
Confio en el meu nen interior. A més, durant les meves reunions i tallers, observo els xiquets en general, i també les seves reaccions en llegir els meus llibres.
El teu estil ofereix als teus lectors un món estètic molt particular. En quina mesura creu que el teu treball contribueix a enriquir i ampliar els gustos dels lectors?
Quan escric un llibre, primer penso a fer el millor possible amb les meves habilitats, en un moment donat de la meva vida. És a dir, intento oferir un treball de qualitat tant en el contingut (interpretació, missatge, narració, relació text-imatge) com en la forma (il·lustració, gràfics). M’agradaria oferir les coses més belles i contrastants als nens. Tenen una mirada sense filtres… Però, per desgràcia, això pot estar canviant a causa de les pantalles, que molt ràpidament imposen un tipus d’estètica massa sovint mediocre i sistemàtica.
Quin lloc ocupa l’experimentació a la teva feina?
Experimento perquè canvio alhora que començo un nou projecte. No sé com fer-ho d’una altra manera. No puc mantenir la mateixa recepta durant molt de temps. M’agrada anar d’aventures. M’agrada que em sorprengui la meva producció. Descobreixo una cosa i després me’n vaig a un altre lloc… deixant-ho tot en un embolic darrere meu! És una imatge, però resumeix força bé com treballo.
Durant les visites a una àmplia varietat de països i lectors, vas experimentar alguna reacció als teus llibres que et sorprengués, escandalitzés o t’oferís noves idees?
Em va meravellar conèixer una associació a Argentina que va prendre el nom del meu disc “De l’altra banda de l’arbre” per fer una biblioteca meravellosa. Era el somni d’una nena Pilar (avui desapareguda): poder llegir llibres, i dibuixar a un parc a prop de l’hospital. Al Brasil, una companyia de teatre molt compromesa, durant diversos anys va representar El jardí de babaï (Meu jardim). Finalment, no parlo de tots els amics preciosos que conec a través d’aquesta feina…
Com et veus demà passat, i l’altre, i l’altre, i l’altre?
Avui estic en una edat de transició. Amb la covid tots pensem que la salut és fonamental. Quan em prenc el temps per crear, decideixo donar gran importància a l’alegria, la meravella, l’aprenentatge, la meditació, la reflexió que porta. I evito tant com sigui possible el patiment que també pot generar la creació… Recentment, també he tingut l’oportunitat de compartir la meva passió amb estudiants d’il·lustració en una escola de París. M’encanten les diferents interaccions i les diferents personalitats que hi trobo. Els joves adults estan de ple en aquesta contradicció que m’interessa: alhora forts i fràgils. Intento ensenyar-los a conèixer-se a si mateixos, a obrir-se, a desenvolupar millor la capacitat d’expressió amb el dibuix narratiu.
