Lola Anglada, l’ideal silenciat

Montserrat Castell

Només la seva longevitat va salvar Lola Anglada de morir a l’ostracisme, l’exili interior, la prohibició i la censura que porten a l’oblit, orquestrat pel més cruel, rude i maligne franquisme. La victòria del general Franco va significar la ruïna de tota forma de llibertat i democràcia a l’Estat Espanyol, i la ruïna de moltes vides. Per a Lola (Dolors Anglada i Sarriera – Barcelona, 25 d’octubre del 1892- Tiana, 12 de setembre del 1984), el mateix infern. Quan la van avisar que era buscada per la policia i que la seva vida corria perill, es va negar a marxar a l’exili i viure clandestina. “Roja, separatista, peligrosa”, constava a la seva fitxa policial. Separatista usat com a càrrec i com a insult, qualifica qualsevol català que estimi Catalunya, la defensa i lluita per les seves llibertats, acusació genèrica, d’allò més comú al franquisme i encara no extinta. Però, era a més “roja y peligrosa”, aquella soltera petita i fràgil, una mica infantil, que anava cap a la cinquantena d’anys? O ho era prou perquè perillés la seva llibertat, el seu patrimoni i fins i tot la seva vida? Era líder anarquista, miliciana comunista? Pertanyia a les quadrilles que perseguien facciosos a la rereguarda republicana i que van causar morts no només il·legals, sinó injustes? Llançava bombes a les escoles, als alumnes a classe? No, això ho feien Franco i els seus aliats. Ella era il·lustradora i autora de llibres per a nens; fins i tot és dubtós que fos d’esquerres.

Lola va néixer al si d’una família acomodada de Barcelona, ​​conservadora i culta, que va proporcionar educació als fills, i professors particulars per desenvolupar les seves tendències creatives. En el cas de la nostra artista: el dibuix.

Somiadora i fantasiosa, malaltissa en la seva infantesa, va passar llargues temporades reclosa a la casa pairal que la família posseïa a Tiana, a la Serralada Litoral, altiu mirador marítim del Maresme. El temps lliure a la seva disposició, va forjar-li un caràcter imaginatiu i solitari, però no es va mantenir ociosa. Dibuixava el que observava des de la galeria que donava al carrer, l’anar i venir de veïns, el tràfec de carros i carretons, el comerç en locals i l’ambulant, els pastors amb ramats de cabres venent llet fresca de porta a porta. Va dibuixar el paisatge de Tiana i el seu jardí, ple de bestioles i plantes que va convertir en companys de joc. El dibuix li permetia donar via lliure al seu món interior, privat i lluminós, pacífic, pletòric de bellesa, un món en què els somnis es realitzaven, i ella departia amb floretes dotades de rostre, mans i peus, i un caràcter ben definit. En ell, excepte algunes picabaralles de poca importància, plantes i animals eren de bon tarannà, i l’univers tant imaginat com viscut d’Anglada nena es va omplir d’harmonia ingènua.

Va tenir excel·lents professors de pintura i dibuix: Antoni Utrillo i Joan Llaverias, que encarrilarien el seu innat do creatiu i la formarien en el dibuix amb la ploma i l’aquarel·la. Llaverias va propiciar que, a finals de 1910, contribuís professionalment a la revista satírica Cu-cut i, a continuació, a la infantil: En Patufet. La qualitat de les seves aportacions, certament notòria i ràpidament aplaudida, i la novetat que representava una signatura femenina dins d’un univers exclusivament masculí, va fer que, el 1911, Cu-cut!, li dediqués un article glossant-ne la precocitat i el mestratge.

Només la seva longevitat va salvar Lola Anglada de morir a l'ostracisme, l'exili interior, la prohibició i la censura que porten a l'oblit, orquestrat pel més cruel, rude i maligne franquisme.

El 1912, amb el seu mestre Joan Llaverias, va exposar dibuixos i aquarel·les, sota el lema: “La Montanya del Misteri” (Montserrat) al saló el Faianç Català. Al mateix Faianç, i ja en solitari, el 1916 va exposar il·lustracions realitzades sense encàrrec editorial, per a contes de Perrault i d’Oscar Wilde. Aquesta exhibició i la que va fer l’any següent al saló de La Publicidad, li van proporcionar notorietat. Ella, però, conscient de la seva joventut, continuava formant-se.

Va assistir a classes a la Llotja (Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona) i a l’Acadèmia de Francesc Galí, on va fer amistat i va compartir un estudi amb joves promeses que arribarien a adquirir renom: Enric Cristòfol Ricard, Joan Francesc Ràfols i Joan Miró, que esdevingué un dels artistes més prestigiosos i cotitzats del món. Companys que la van influir no tant artísticament, com en ampliar ambició i horitzons artístics. A l’estudi treballaven, debatien sobre art i, per sobre de tot, planejaven viatjar a París, meca artística mundial des de mitjans del segle XIX, i que ja havia atret un parell de generacions de catalans. El referent creatiu de Catalunya era Barcelona i el referent de Barcelona: París. Un tour que van emprendre tan gran nombre d’artistes, que va arribar a ser condició sine quan non de tot aquell que volgués ser-ho.

Lola Anglada també anhelava fer aquest viatge, però es va trobar amb l’oposició de la seva conservadora família i va haver de suportar incomprensió i maledicència: una jove de la seva posició, no podia córrer sola o, pitjor, acompanyada de bohemis, per la capital més liberal, transgressora i excessiva d’Europa. Part de la societat catalana, progressista i sensible, educada en els valors del Modernisme, havia rebut amb entusiasme la presència d’una jove creativa com Lola, però una altra, antiquada i inculta, considerava que fer exposicions, publicar i aparèixer a revistes eren extravagàncies sense sentit, impròpies d’una dama.

Contes d’Oscar Wilde

Mentrestant, va començar a il·lustrar per a l’Editorial Muntañola, recentment creada pel també dibuixant Antoni Muntañola, amb la voluntat de proporcionar als lectors més joves àlbums moderns, imatges a tota pàgina i color, text breu. Una revolució a l’àmbit editorial, per la qual va rebre l’aplaudiment de crítica i pedagogs, i l’acolliment més càlid per part dels lectors, però escàs rendiment econòmic. El 1917, Anglada va publicar: Magraneta, Les taronges d’Or, La Pau de casa, Blanca Neus i altres, i el 1919: La filla de la lluna i Llegendes d’Orient. Il·lustració primerenca que sorprèn per la seva extraordinària qualitat i refinament de les il·lustracions. Aquesta i les que va exposar al Faianç, manifesten no només domini del dibuix a la ploma i l’aquarel·la, també la influència d’autors de la seva preferència: Arthur Rackham, Edmund Dulac i Aubrey Beardsley, no ignorats als ambients artístics barcelonins.

Finalment, a la primavera de 1921, Lola va viatjar a París, acompanyada per la seva mare i la seva germana Conxita. Al cap i a la fi, viatjar a París era el que feia la burgesia catalana, però amb quinze dies no n’hi havia prou per a Lola, que va marxar carregada de dibuixos i aquarel·les per presentar a editors de la capital francesa i obrir-se camí professional. No va tornar quan ho va fer la seva família, i la seva aposta pel futur es va veure ràpidament premiada. Armada amb la seva obra i esgrimint un excel·lent francès, va visitar la prestigiosa editorial Hachette, que li va fer un encàrrec immediat i la va prendre en exclusiva. Aviat, va ser admesa a la Societé dels Desinateurs Humoristes i va guanyar una beca d’estudis de l’estat francès. L’Editorial Lafitte li va oferir un contracte que incloïa un estudi privat a l’edifici de l’editorial, però ella no va acceptar, volia moure’s més lliurement com a artista, encara que el preu fos viure austerament. El fet era que París estimava la Lola i la seva obra, i ella, tot i tornar freqüentment a Catalunya, passava llargues temporades a París, treballant també per a les editorials Nathan i Roudanez, que admiraven els llibres que la societat catalana, impregnada d’ideal Noucentista , produïa per als escolars. De Librairie Hachette destaquem: La Chatte Blanche (1926) i L’Oisseau Bleu (s.d.) de Madame d’Aulnoy, Le Bon Roi Ortolan (1929) d’H. Monguet, Histoire de Blondine (1930) Histoire de Rosettte (s.d.) i El Bon Petit Henri (1931) de la Comtesse de Ségur; de Librairie Classique Fernand Nathan: La Récitation Française a l’École. (Cours élémentaire, Cours moyen et supérieur) (1924 i 1925); de Roudanez Editeur: Chansons du coleur du temps (París, s.d).

Entre París i Barcelona, Lola Anglada es va consagrar entre els anys vint i trenta del segle. Va dibuixar per a la revista Feminal, el magazin: D’Ací D’Allà, les revistes infantils: En Patufet, La Mainada, Jordi, La Rondalla del Dijous, Virolet; també per a Joventut Catalana i Centre Excursionista Els Blaus.

A més de recuperar els seus companys d’estudi i tractar bona part de la bohèmia allà agrupada, a París va fer amistat amb Josep Clarà, Joan i Juli González, i Francesc Macià, futur president de la Generalitat de Catalunya recuperada, a l’exili per les seves idees polítiques durant la Dictadura de Primo de Rivera. També a París es va aficionar a col·leccionar nines, col·lecció iniciada pel seu avi, reunint ella, a la llarga, la més important col·lecció de Catalunya que, a la seva vellesa, va donar a la Diputació de Barcelona.

Entre París i Barcelona, Lola Anglada es va consagrar entre els anys vint i trenta del segle. Va dibuixar per a la revista Feminal, el magazin: D’Ací D’Allà, les revistes infantils: En Patufet, La Mainada, Jordi, La Rondalla del Dijous, Virolet; també per a Joventut Catalana i Centre Excursionista Els Blaus. A Virolet, revista infantil molt il·lustrada, innovadora per a la seva època, va crear Peret, futur protagonista d’un llibre seu de gran èxit. Va fundar la revista: La Nuri, (1925) per proporcionar un espai on les nenes fossin protagonistes de les aventures i no simples comparses. Pintora autodidacta, el 1925, va exposar a les Galeries Dalmau i a Can Parés, el 1927.

Les dècades dels anys vint i trenta, fins a la Guerra Civil, li esdevenen prodigioses. Entre altres títols il·lustrats per ella destaquem: La nau de les veles d’or (1925) de J. Massó; La llàntia meravellosa d’Aladí (1926) en versió de Trilla i Tostoll; Alícia a terra de meravelles (1927) de Lewis Carrol (traducció de Josep Carner); Nick, conte de mitjanit (1930) de Carme Karr, o la Col·lecció Follet d’Editorial Políglota (1933).

Margarida

La seva vocació anava més enllà de la il·lustració –el 1915, va escriure i il·lustrar “Floriana” un llibre mai publicat- i considerava un deure oferir a nens i nenes, relats divertits, menys moralitzants que els que escrivia el prolífic Josep M. Folch i Torres. Així va començar a escriure, il·lustrar i editar els seus propis llibres, decidint fins i tot, format i tipografia: Contes del Paradís (1920), El Parenostre interpretat per a infants (1927), A Peret (1928), Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix ( 1930), Narcís (1930), Contes d’argent (1934).

Lola Anglada va esdevenir un dels pilars de la segona generació Noucentista i la seva representant més popular. Inspirada per l’ideal Noucentista de formar una generació més cívica, culta, lliure i democràtica que les precedents, va escriure obres de teatre infantils, per a les quals dissenyava decorats i figurins. Va donar forma i referent plàstic a la Catalunya ideal somiada per tants catalans. Una Catalunya que, pas a pas, i a través de la xarxa de biblioteques, la renovació escolar, arquitectònica i plàstica, a través de la lluita sindical i obrera i les noves propostes polítiques, s’anava construint. L’obra de Lola Anglada va constituir un referent amb què s’identificaven i reconeixien els nens i a través d’ells, la població sencera.

Als anys trenta, i gaudint d’un prestigi incontestable que li permetia tota mena d’iniciatives, va començar a investigar i a documentar el català vuitcentista i setcentista. Interès basat en les seves preferències més recòndites, ja que néixer al vell casalot del carrer Mercaders (propietat dels avis, al cor de la Barcelona medieval que, a partir de la Reforma de Via Laietana, es coneixerà com a Barri Gòtic), i viure a la casa pairal de Tiana del segle XVII (ambdues dotades de mobiliari noble i venerable), va incentivar el seu interès pel passat, així com una profunda nostàlgia de la seva infància. Va idealitzar l’època daurada de la infantesa, permanent font d’inspiració per a ella, però no li va ennuvolar el seu genuí interès per la història i així, com a il·lustradora del passat, es va documentar àmpliament i profunda sobre els ambients, la moda i els utensilis propis de cada època. Fruit d’un esforç com aquest va ser l’exposició: Visions de la Barcelona Vuitcentista (Casa de l’Ardiaca, 1933) de gran acceptació i que va portar a la recuperació d’antics gravats i a la creació de nous de temàtica semblant. Tot seguit, i treballant mà a mà amb l’historiador Francesc Curet, va emprendre una ambiciosa tasca: la investigació i il·lustració de Visions Barcelonines, en deu volums, que no començarien a veure la llum fins als anys cinquanta, i després de superar tota mena de censura, restriccions i dificultats.

Durant la Guerra, no va formar part del Sindicat de Dibuixants, perquè no compartia els seus ideals revolucionaris. Creia prioritari protegir la República i la Generalitat catalana guanyant la guerra, que cedir a inveterades reclamacions de drets, mai ateses, i que van portar bona part de la població espanyola a la desesperació i a la revolta. Tot i la seva marginació voluntària, Lola Anglada no va deixar de dibuixar, ja que era la seva manera d’estar al món. La llibertat que representa la pretensió nul·la de publicar, la va portar a realitzar un testimoni gràfic de primer ordre del desgraciat ambient urbà de guerra i postguerra: milicians i brigades internacionals, la marxa al front, l’exèrcit d’ocupació, les masses famolenques i terroritzades, la tortura, els afusellaments i l’omnipresent repressió.

 

Lola Anglada va esdevenir un dels pilars de la segona generació Noucentista i la seva representant més popular.

El més petit de tots

Però no tot va ser silenci durant la contesa. A més de col·laborar a l’Estel, Lola va acceptar l’encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, d’escriure i il·lustrar un llibre infantil: El més petit de tots (1937), el qual comportaria greus conseqüències. El Comissariat l’editava per suplir la minvant publicació per a nens, conseqüència dels bombardejos, la penúria econòmica i el bloqueig que impedia l’arribada de materials. El més petit de tots (pres d’una cançó tradicional, Els tres tambors) s’havia ideat com a símbol de la resistència republicana davant del feixisme: un nen vestit amb granota de milicià i cobert per una gorra frígia (símbol de la República), figura realitzada per l’escultor Paredes, de la qual es van vendre 60.000 còpies a tot el món, per sufragar les despeses de guerra.

Lola Anglada, fidel al seu estil, va aprofitar l’ocasió per educar els joves lectors en valors solidaris, cívics i democràtics, difícils de mantenir en la carestia i la violència de la guerra, i proposar un final de reconciliació, pau, respecte i germanor. Com és públic i notori, la fi de la guerra no va ser així. A la violència de trinxeres i bombardejos, va seguir la de l’exili, l’espoliació, la caça de bruixes, la repressió política, religiosa i econòmica i, en el cas de Catalunya, una obsessiva, ferotge i malaltissa persecució cultural i identitària.

Autors i il·lustradors que havien col·laborat a la premsa catalana i a editorials que publicaven en aquesta llengua, es van trobar sense feina. A més de la ruïna que va representar la guerra, tota edició en català estava i va estar prohibida durant llarguíssims anys i, en un primer moment, només sortien revistes i diaris oficials del nou Règim. Molts creadors van ser perseguits per la seva aportació a la cultura catalana, com en el cas de Lola Anglada. Prohibida la seva presència pública, va haver de viure oculta a Tiana, sota la protecció del primer alcalde feixista, que la va salvar de trobar els seus ossos a la presó.

L’exili, la presó i els afusellaments no van semblar suficients a la Dictadura i es va aplicar el “pacto del hambre” (el pacte de la fam) als vençuts. La repressió econòmica sol ser més efectiva que qualsevol altra. Si et veus humiliat i arraconat fins al punt de patir gana, poques ocurrències tindràs de reclamar els teus drets extints. Així, els represaliats que sortien de la presó no trobaven feina, es va prohibir exercir l’ensenyament als mestres de la Generalitat i un llarg etcètera. Lola Anglada es va trobar a la pobresa. Els pares havien viscut dels lloguers dels edificis d’habitatges que tenien a Barcelona, ​​però havien patit bombardejos. El Règim franquista no va indemnitzar mai els propietaris per les pèrdues, al contrari, va obligar les víctimes a esborrar tot rastre de bombardejos. Així, Lola, convertida en cap de família, arran de la mort dels seus pares (1940), va vendre els solars dels edificis arrasats per les bombes i va fer servir els diners per restaurar els altres. No va poder exercir la professió durant anys. L’Abadia de Montserrat li va donar un cop de mà en encarregar-li làmines de tema religiós i va rebre encàrrecs discrets d’amistats.

El silenci obligat la va portar a cercar noves formes d’expressió artística, com l’escultura, la pintura a l’oli i els frescos, la ceràmica,… sempre dins del seu estil personal, paradigma del Noucentisme. Com altres dibuixants, es va orientar cap a la il·lustració de llibres de bibliòfil que, pel seu escàs tiratge i ínfima influència pública, patien menys rigor de la censura franquista. Així, deu anys després d’imposar-se la Dictadura (1949), va aconseguir publicar La Barcelona dels nostres avis i va participar en l’exposició de la Cúpula del Coliseu. El 1951, va exposar a les Galeries Syra i va publicar: El Parenostre i l’Avemaria; el 1958, Contes meravellosos i La meva casa i el meu jardí, tots ells llibres de bibliòfil. Fins al 1962, no va poder tornar a publicar un llibre infantil: Martinet. Impregnat de nostàlgia i solitud, tristíssim, Martinet reflecteix no només el dolor de Lola, sinó què lluny que ella estava de la infància del moment. El temps havia transcorregut i la repressió i la solitud hi havien fet efecte, encara que no en les seves idees progressistes, cíviques i democràtiques, i encara menys en el seu lleial i permanent amor per Catalunya.

En una entrevista que, el 1960, li va fer el gran periodista Sempronio (Andreu Avel.lí Artís) Lola clama: “Que vingui algú a treure’m de l’illa de Santa Elena!” Ningú ho va fer, el franquisme no cedia al seu odi inveterat, que va convertir Lola Anglada en el símbol de la Catalunya que hauria pogut ser i que només la violència més terrible va impedir que fos. Només als anys setanta, quan va donar la col·lecció de nines a la Diputació de Barcelona i, més tard, la col·lecció d’originals per a la realització d’un Museu (que no ha vist la llum) va rebre cert reconeixement i la publicació posterior (1983) per part de la Diputació de Barcelona del llibre Les meves nines. Aleshores, molta gent creia que Lola Anglada havia mort, però no, ella va viure per rebre el consol del reconeixement popular, particularment dels nens, iniciativa del periodista Josep M. Espinàs el qual, des del diari Avui, el desembre de 1977, els demanava que enviessin els seus dibuixos a la Lola, ja que era el tipus d’afecte que ella necessitava, més enllà d’exposicions i homenatges que li van fer durant els anys de la transició.

Montserrat Castell

Bibliografia bàsica:

ANGLADA, L. (2015) Memòries 1892-1984, Edició a cura de la Núria Rius Vernet i la Teresa Sanz Coll, Barcelona: Diputació de Barcelona.

CASTELL, M. (2000) Lola Anglada o la creació del paradís propi. Barcelona: Meteora.

CASTELL, M. (2005) Lola Anglada i ideal del llibre. Barcelona: Diputació de Barcelona.

GRANELL, F. (1988) Lola Anglada, Barcelona: Nou Art Thor.

RIUS VERNET, N.; SANZ COLL, T. (2010) Lola Anglada, poderosa memòria. Tiana: Ajuntament de Tiana.

Montserrat Castillo és historiadora i crítica d´Art. Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1977) i Doctorada en Història de l’Art per la U