Inquietants i pertorbadores, les llegendes urbanes van fer la seva irrupció a l’escenari de la literatura en les darreres dècades del segle XX, amb la força aclaparadora que caracteritza tot text popular. Amb un ancoratge en tot allò que és inexplicable i sobrenatural, aquest gènere contemporani comparteix mínimes similituds amb les tradicionals i antigues llegendes, i suma nous trets que li aporten els mitjans tecnològics de l’era en què es difon el que, al seu torn, explica la predilecció que genera entre un públic d’adolescents i joves.
El primer conflicte que sorgeix entre els investigadors a l’hora de parlar de llegenda urbana és el de la denominació. Per a molts especialistes no és correcta; per a altres sota aquest apel·latiu s’engloben materials de diversa índole i paratradicionals; per a molts la via de transmissió invalida considerar-los com a part de la cultura oral. Intentaré en aquestes pàgines fer una mica de llum en aquesta controvèrsia, des del meu punt de vista d’escriptora i autora de versions literàries d’aquest gènere, o espècie o subespècie, donant una ullada a l’enredat i profús univers de les llegendes urbanes.
Per començar, el nom de llegenda urbana se li atribueix a Richard Dorson qui, cap al 1959, al seu American Folklore, la defineix com una història moderna que mai no ha succeït, explicada com si fos certa. Però el rol d’aquest prestigiós investigador nord-americà va ser molt més rellevant que encunyar una denominació. Dorson va ser el primer a percebre que aquestes històries constituïen un gènere en si mateix, una categoria textual que havia d’analitzar-se de forma independent i que mereixia un seriós tractament a l’àrea del folklore actual. Si bé Dorson només va recopilar un escàs grapat de llegendes, va ser un punt de partida essencial per a treballs posteriors dels seus col·legues.
Abans de continuar avançant i per evitar equívocs, seria important definir què és una llegenda i què és un mite, perquè en l’ús quotidià aquests dos termes solen confondre’s i emprar-se de manera indiscriminada.
Segons Mircea Eliade (1), és difícil trobar una definició exacta de mite acceptada per erudits que, alhora, sigui accessible per a aquells que no són especialistes, perquè el mite és una realitat cultural extremadament complexa que es pot abordar i interpretar des de perspectives múltiples i complementàries. Per a aquest autor romanès, la definició menys imperfecta, perquè és la més àmplia, és la següent: “El mite narra una història sagrada, relata un esdeveniment que ha succeït en el temps primordial, el temps fabulós dels començaments, dels orígens; el mite explica com, gràcies a les gestes dels éssers sobrenaturals, una realitat ha vingut a l’existència, sigui aquesta la realitat total, el Cosmos, o només un fragment: una illa, una espècie vegetal, un comportament humà, una institució. El mite sempre és el relat d’una creació: narra com s’ha produït alguna cosa, com ha començat a ser” (2).
Els personatges dels mites són éssers sobrenaturals o personatges amb qualitats sobrenaturals (déus o semideus) i les activitats que aquests desenvolupen influeixen directament en els homes. “Els mites revelen l’activitat creadora i desvelen la sacralitat (o simplement la sobrenaturalitat)” de les obres d’aquests déus o semideus. “Els mites descriuen les diverses, i a vegades dramàtiques, irrupcions dels sagrats (o sobrenaturals) al món. És aquesta irrupció del sagrat allò que fonamenta realment el món, i la que es considera avui dia. Encara més: l’home és el que és avui, un ésser mortal, sexuat i cultural, a conseqüència de les intervencions dels éssers sobrenaturals.”(3)
Les llegendes són textos de tradició oral que relaten també fets sorprenents, i per a això es recolzen en antics mites, en fets d’aparença sobrenatural o meravellosa, i en molts casos en esdeveniments històrics que la fantasia popular adorna i desfigura, tot modificant els detalls que no són ben recordats, i potenciant o intensificant cada cop més els aspectes fantàstics o heroics.
Les llegendes són textos de tradició oral que relaten també fets sorprenents, i per a això es recolzen en antics mites, en fets d’aparença sobrenatural o meravellosa, i en molts casos en esdeveniments històrics que la fantasia popular adorna i desfigura, tot modificant els detalls que no són ben recordats, i potenciant o intensificant cada cop més els aspectes fantàstics o heroics. Per a Alfonso Reyes (4), les llegendes solen revelar un vincle històric i, aleshores, creixen com a derivacions de la vida real; o un vincle geogràfic, quan són explicacions mítiques de llocs, poblacions, accidents geogràfics i de la fesomia del paisatge. Les llegendes transcorren en un passat, però no en un temps primordial com el dels mites, històricament descontextualitzat. Per remota que sigui la referència temporal, sempre fan al·lusió més o menys explícita a alguna època o període. Els herois tenen, com als mites, noms i famílies definits i fixos, i les accions es desenvolupen en un espai real.
Per a Van Gennep (5), a la llegenda el lloc s’indica amb precisió, els personatges són individus determinats, i els seus actes tenen un fonament que sembla històric. Per a Colombres (6) les llegendes són “relats que també donen compte de l’origen d’una cosa, però no es remunten amb la mateixa força a l’illo tempore i l’espai sagrat, ni tenen la complexa estructura del mite”. Per a ell, el mite defineix un univers coherent, mentre que la llegenda toca aspectes aïllats, com si fos el romanent d’un sistema simbòlic desaparegut. Per això assenyala que, perquè hi hagi una llegenda cal un oblit previ, una ruptura amb un univers mític concret que la presenti com a sorgida per generació espontània. Per a Malinowski (7) les llegendes s’inscriuen en l’àmbit de les coses que experimenten ordinàriament els membres d’una societat i el seu valor paradigmàtic és menor que el del mite.
És cert, com afirma Eloy Martos Núñez, que no es poden considerar llegendes en el sentit etimològic de la paraula (8), i que la llegenda tradicional contrasta amb la urbana perquè aquella està unida al llenguatge de les vinculacions, i aquesta fuig de la vinculació. “Per això mateix, la llegenda es presenta com un discurs veraç, verídic, que pot ser objecte d’obtenció (s’assenyala o mostra l’objecte tangible amb què està relacionat el relat). La llegenda urbana, per contra, és el regne del fake-lore, dels remakes, de les remescles, de les falsificacions, i de tot el conjunt d’hibridacions que té poc a veure amb la tradició, i més amb el que s’ha anomenat la postmodernitat.” (9) El fake-lore és un neologisme també creat per Dorson, per referir-se al que es coneix com a folklore de pega o folklore fals.
No obstant això, malgrat la reticència de molts investigadors a anomenar-les d’aquesta manera, i a les moltes altres denominacions amb què se les coneix, per mi no és casual que s’hagi generalitzat el terme de llegendes urbanes entre la gent. Potser la saviesa popular ha percebut un cert vincle i determinades similituds entre totes dues, sense adonar-se, per descomptat, d’aquells elements que clarament diferencien les unes de les altres, i que sí que identifiquen els estudiosos del tema. Els intentaré anar desglossant a continuació.
Quan parlo aquí de llegenda urbana em refereixo, llavors, a una espècie literària amb una clara, i de vegades complexa, trama narrativa que, com tot text folklòric, neix en la tradició oral, és anònima i és polifònica, ja que hi ressonen múltiples veus que van col·laborar a construir-la o crear-la.
Ara bé, quan parlo aquí de llegenda urbana, no em refereixo a rumors, informacions falses o tergiversades maliciosament, xafarderies no verificades ni verificables, teories conspiratives, exageracions, mentides o notícies periodístiques amb aspecte de realitat com, per exemple, l’augment de l’índex de natalitat després de l’apagada de Nova York del 9 de novembre de 1965 que esmenta José Manuel Pedrosa. (10) Deixo de banda tota aquesta miscel·lània que els mitjans electrònics i les xarxes socials viralitzen eficaçment en qüestió de segons i a un ritme vertiginós i exponencial, i en molts casos provoquen fins i tot un efecte de pànic. Com a mostra, recordem el tan esmentat cas del nen que es perd en el supermercat i apareix després al bany amb els cabells rapats i una altra roba, perquè havia estat segrestat per una banda de traficants d’òrgans. Encara que no em centri en ells però, destaco el que assenyala Pedrosa aportant múltiples exemples provinents de la literatura, incloent-hi Cervantes: “El fil conductor i enfilador de tots aquests relats (fins als més seriosos i elitistes) és la veu oral, anònima, inconsumible, immemorial, de la tradició, del folklore que mai descansa en la seva tasca de contagiar (de contagiar-nos) tot de paraules compartides, i de conceptes i representacions comunes encara que a la superfície puguin semblar (enganyosament) antagòniques.”(11)
Quan parlo aquí de llegenda urbana em refereixo, llavors, a una espècie literària amb una clara, i de vegades complexa, trama narrativa que, com tot text folklòric, neix en la tradició oral, és anònima i és polifònica, ja que hi ressonen múltiples veus que van col·laborar a construir-la o crear-la. Això implica alhora que no és un text estàtic, sinó en permanent construcció i reconstrucció, és a dir que no té una forma única, fixa i estable. Una mateixa llegenda urbana pot presentar múltiples versions i variants, fins i tot a zones allunyades o països remots amb poc o cap enllaç cultural. Per a Susana Chertudi, una ‘versió’ és cada realització d’un text, estigui registrada o no. Variant, en canvi, és “la relació integrada per una seqüència d’elements comuns a una sèrie de versions, que s’assemblen més entre si que a les d’altres sèries. (…) Les versions es donen a la realitat, mentre que les variants són abstraccions, productes de l’anàlisi comparativa.” (12)
Coincideixo amb Eloy Martos Nuñez en el fet que “les llegendes urbanes no comparteixen l’essencial de les llegendes tradicionals: el seu ancoratge a espais, a temps o cronotops… Tot al contrari: a la llegenda urbana la vinculació es fa borrosa, evanescent, el que s’explica passa en realitat a qualsevol lloc del món, a qualsevol corba de qualsevol autopista…”(13). Però em pregunto: no haurà intentat aquest cor de veus anònimes reposar un cronotop, un espai i un temps determinat, que és innegable a les llegendes tradicionals, com un intent desesperat d’acostar aquestes neollegendes a la seva realitat, en un món globalitzat on tot es barreja i es confon? No ho sé, però crida l’atenció que el mitjà de difusió de les llegendes urbanes no és exclusivament l’àmbit de l’oralitat. No només es transmeten de boca en boca per narradors professionals o espontanis, sinó que es coneixen i divulguen per mitjans electrònics com ara mails, pàgines d’internet, blocs i, fins i tot, aplicacions modernes de telèfons intel·ligents o tauletes que, si bé requereixen l’escriptura, es manifesten en el format textual o en la superestructura, com una conversa amb trets distintius de text oral (xats, Whatsapp, Messenger…).
De moment, Ramón Llorenz García i José Rovira Collado, consideren que és amb “l’anomenada web 2.0 o web social, que la contradicció entre tradició oral i Internet desapareix i es produeix un canvi important en la transmissió i en la difusió de la tradició oral” (14). És més, legitimen aquests mitjans com a nous suports o formes actuals que poden ajudar a recuperar la tradició oral per a la col·lectivitat. De fet, aquests cibersuports afavoreixen que les llegendes urbanes s’escampin tan de pressa com un virus, i que temes, conflictes, personatges, seqüències… es repliquin a escala internacional modificant l’escenari on transcorren i alterant, exagerant o afegint certs detalls que les fan més aterridores o més atractives, però sobretot més pròpies i més properes. Sens dubte aquest factor determina que usuaris/lectors/consumidors/públic donin per fet que és una història real. Justament per refermar aquesta credibilitat, el text aporta no només precisions espacials o temporals (carrers, ciutats, estacions de metro, llocs que existeixen de veritat, esdeveniments històrics comprovables…), sinó que el protagonista dels fets té també amb el narrador un llaç suposadament proper, cert i autèntic, encara que borrós i incomprovable. Sempre és un amic o un parent d’un amic, o un conegut o un company. Per aquest motiu, es va popularitzar per a les llegendes urbanes el nom de FOAF, acrònim en anglès de friend of a friend que podria traduir-se com a històries de l’amic d’un amic, i que Rodney Dale va emprar per primera vegada al llibre The tumour in the whale per catalogar aquest tipus de relats. Aquesta pseudoverosimilitud no serà aleshores un altre esforç de les veus anònimes de completar el què és incomplet, d’autenticar el què és fals, amb les eines que pren de l’inconscient col·lectiu?
Algunes llegendes urbanes no són més que antigues llegendes rescatades de l’oblit i “aggiornades” amb detalls que els treuen la pols, i les disfressen i maquillen amb aires de modernitat. Si es miren fixament, és possible trobar-hi un evident paral·lelisme amb faules o consells que ja es contaven fa segles.
A aquesta altura ens hauríem de preguntar per què se les diu ‘urbanes’. Perquè la majoria d’aquests populars relats es desenvolupen en un entorn si no estrictament urbà, almenys industrialitzat, esmentant sovint carreteres, automòbils, ascensors, telèfons, jocs electrònics, televisors, ordinadors i altres elements, que eren més usuals a les ciutats que a ambients rurals cap a la segona dècada del segle XX quan, segons alguns folkloristes van començar a proliferar aquestes històries o quan ells, a partir de Dorson, es van concentrar a recopilar-les i estudiar-les. Per descomptat, en aquest sentit el terme urbà no és prou específic per abastar la multiplicitat que hi ha d’aquestes narracions, que en molts casos ens situen lluny de les grans urbs, però les instal·la en un món modern i les oposa a les tradicionals, que han quedat afeblides o de vegades desposseïdes d’allò que les feia creïbles per a la comunitat en èpoques anteriors, i sobreviuen simplement com a textos.
Igual que passa amb els contes meravellosos, m’atreveixo a afirmar que a les llegendes urbanes podem identificar motius recurrents. Per a Thompson, “un motiu és l’element més petit en un conte i té el poder de persistir a la tradició”. (15) Segons ell, la majoria dels motius són de tres classes: personatges, temes, i incidents aïllats. De la mateixa manera, a les llegendes urbanes trobem la repetició constant de personatges: els fantasmes, els éssers demoníacs, les dones sospitosament belles, les criatures monstruoses que es metamorfosegen i no desvelen el seu aspecte fins que és massa tard, les dames vestides de blanc, el mateix diable, la Mort encarnada com un ésser humà…
També es reiteren temàtiques com l’ús d’objectes per comunicar-se amb el més enllà o els videojocs que poden provocar des d’addicció incontrolada fins a la bogeria més completa; les trobades imprevistes i indesitjades en llocs solitaris, en camins desolats o en cementiris, sempre de nit; les corbes perilloses que provoquen accidents; l’aparició o la desaparició misteriosa d’un personatge, generalment una dona o un nen; els morts que no troben la pau eterna i retornen als llocs que freqüentaven en vida; la confusió entre somni i realitat; les advertències que arriben des de la ultratomba… I, per descomptat, es multipliquen els incidents com la falla del motor en plena nit o durant una tempesta, la peça d’abrigar que es presta a una suposada persona i després es troba sobre una sepultura, les presències enigmàtiques i injustificables en llocs abandonats o remodelats (com a edificis o estacions de metro o de tren), els vehicles misteriosos que ens aguaiten per acostar-se-nos… Tot contribueix a crear una atmosfera densa, irrespirable, que ens va asfixiant a mesura que llegim la història o ens l’expliquen, encara més quan s’afirma que els fets que es narren han passat, en efecte, a un amic d’un conegut de…
Algunes llegendes urbanes no són més que antigues llegendes rescatades de l’oblit i “aggiornades” amb detalls que els treuen la pols, i les disfressen i maquillen amb aires de modernitat. Si es miren fixament, és possible trobar-hi un evident paral·lelisme amb faules o consells que ja es contaven fa segles.
Com passa amb tot material que prové de la tradició oral, molts escriptors creiem que és en aquests textos mil·lenaris, on neix i es nodreix la literatura, i que són fonamentals o millor encara fundacionals. Per això no hem pogut escapar de l’atractiu i la innegable temptació que provoquen les llegendes urbanes. I és així que ens hem atrevit a submergir-nos en aquest univers tan particular per llegir les múltiples versions que circulen i crear la nostra, amb la nostra veu única, amb les nostres paraules curosament escollides, amb la nostra mirada irrepetible. Tant a l’antologia Llegendes urbanes argentines, que inclou textos de diversos col·legues, com en Històries esgarrifoses que les ciutats conten, totes dues publicades per EDEBÉ, vaig gaudir recontant històries que coneixia o que m’havien explicat a diferents llocs del món per portar els meus lectors de viatge al món esglaiador de les llegendes urbanes. Que són un invent, una història falsa i enganyosa, que no tenen autenticitat…? Sí, però parafrasejant Calderón de la Barca, ¿no és això, ficció, ombra, il·lusió, somni… el que abunda en la literatura?
(1) ELIADE, M. Mito y realidad, Barcelona, Guadarrama, 1973
(2) ELIADE, M., op. cit.
(3) ELIADE, M., op. cit.
(4) REYES, A. La experiencia literaria, Buenos Aires, Losada, 1961
(5) VAN GENNEP La formación de las leyendas Barcelona, 1982
(6) COLOMBRES, A. Celebración del lenguaje, Bs.As. Ediciones del Sol, 1997
(7) MALINOWSKI, op. cit.
(8) MARTOS NÚÑEZ, E. “Leyendas tradicionales y leyendas urbanas” en Tradición y modernidad en la literatura oral: homenaje a Ana Pelegrín edición preparada por Pedro C. Cerrillo y César Sánchez Ortiz, Cuenca, Universidad de Castilla La Mancha, 2010
(9) MARTOS NÚÑEZ, E. Op. Cit.
(10) PEDROSA, J. M. “Delicado, Cervantes, Kubrick…y el apagón de Nueva York: leyendas (urbanas) , ocios, insomnios y natalicios” en Tradición y modernidad en la literatura oral: homenaje a Ana Pelegrín edición preparada por Pedro C. Cerrillo y César Sánchez Ortiz, Cuenca, Universidad de Castilla La Mancha, 2010
(11) PEDROSA, J. M.. Op. Cit.
(12) CHERTUDI, S. El cuento folklórico. Buenos. Aires. Centro Editor de América Latina, 1967
(13) MARTOS NUÑEZ, E. Op. Cit.
(14) LLORENZ GARCÍA, R.; ROVIRA COLLADO, J. “Tradición oral e Internet: un binomio fantástico. La transmisión de la literatura popular de tradición infantil en la red” en Tradición y modernidad en la literatura oral: homenaje a Ana Pelegrín edición preparada por Pedro C. Cerrillo y César Sánchez Ortiz, Cuenca, Universidad de Castilla La Mancha, 2010
(15)THOMSON S. El cuento folklórico Universidad Central de Venezuela. Ed. de la Biblioteca. Caracas, 1972.
