Explicar històries en dansa
1
Explicar històries ha estat des de sempre territori de l’art de la paraula dita o escrita, com ho és la literatura. Però a ningú no se li escapa que aquest territori no només ho és d’aquesta, sinó que ha estat compartit també amb altres arts. La construcció d’un discurs forma part de qualsevol llenguatge artístic. Per molt abstracte que sigui el llenguatge, en col·locar un element al costat d’un altre sorgeix una narració, i així cada disciplina artística ha generat una forma pròpia de contar.
Què és una narració, sinó una sèrie d’esdeveniments enllaçats en una línia de temps? Si fem l’experiment d’enllaçar diverses fotografies escollides a l’atzar, aviat l’observador establirà una trama entre les imatges omplint els intervals amb la imaginació, sigui per semblança o per diferència, per proximitat o llunyania, per associació formal o conceptual. Això és així quan intervé el factor temps com en les arts anomenades “vives”, entre les quals hi ha les més clàssiques: el teatre, la música i la dansa.
2
Al segle XIX, a l’època del ballet romàntic, on les coreografies es creaven a partir del llibret que marcava la línia de la narració, els passos de dansa substituïen literalment les paraules. Tant la coreografia com la música se cenyien estrictament al llibret. Recordem La Fille mal Gardé, La Silphide o Copèlia. Una part substancial del plantejament de la narració provenia d’una dramatúrgia que definia la successió de les accions i els conflictes dels personatges. La narració estava dictada per la forma dramàtica, i amb ella la música, el vestuari, el decorat, els moviments, etc.
A principis del segle XX, la revolució de les danses d’Isadora Duncan, o els Ballets Russos de Diaghilev amb les coreografies de Fokine i sobretot de Nijinsky, inicien un canvi radical, tant en la forma com en el contingut. Les maneres de narrar des de la dansa ja no són les mateixes que les del ballet. La nova dansa cerca formes renovades que s’acostin més a l’evocació simbòlica o a l’abstracció.
Durant l’eclosió de la dansa moderna a Europa i als EUA a la primera meitat del segle XX, la dansa es va definir a si mateixa com un art, en contra de la dansa clàssica, i va fonamentar la seva raó de ser en el moviment. El color és la matèria de la pintura, i el so la matèria de la música, per tant el moviment del cos humà ha de ser la matèria de la dansa. L’art coreogràfic passa d’usar el nom de ballet, en què només apareixen les formes clàssiques, a fer servir la paraula “dansa” que abasta moltes més formes de ballar.
La dansa, segons el nou paradigma, no ha de recórrer necessàriament a un guió dramàtic per narrar, sinó que a partir de la manipulació dels factors pot crear el discurs narratiu.
Si el fonament de la dansa moderna és el moviment, és prioritari analitzar-ne els elements constitutius. La nova mirada coreogràfica analitza el moviment per descobrir els factors que la constitueixen, i construir així una altra manera de narrar. No es tracta de fer servir un alfabet de passos, ni tampoc aprendre una nomenclatura al servei d’una trama. La nova dansa opera des de la manipulació dels factors del moviment, com són el temps i l’espai.
Els coreògrafs del segle XX es bolquen en una recerca constant per reinventar l’art de la dansa. Els moviments coreogràfics se succeeixen els uns als altres, de manera que la dansa moderna dona pas a la dansa postmoderna, per entrar a la dansa contemporània i fer eclosió de tota mena d’hibridacions possibles de tècniques, i maneres artístiques d’entendre la coreografia. Així passa avui, on l’únic punt de referència és l’estil personal del coreògraf.
L’anàlisi del moviment és clau per proveir la dansa d’un ventall de conceptes, recursos i eines per construir el discurs coreogràfic. En aquest sentit, les preguntes: qui es mou?, quan es mou?, on es mou?, amb qui o per a qui es mou?, i com es mou?, són essencials per concretar el discurs coreogràfic. Cada pregunta respon a aspectes conceptuals ben presents al moviment del cos humà.
Qui és el subjecte de l’acció: tot el cos o bé una part? Quant dura un moviment? Quin és el lloc on es fa i quina forma pren un moviment? Quina és la relació espacial entre els elements en moviment? Quina quantitat de força muscular cal fer servir? Les respostes a aquestes preguntes condueixen a la famosa equació de la composició coreogràfica: cos / espai / temps / energia.
La dansa, segons el nou paradigma, no ha de recórrer necessàriament a un guió dramàtic per narrar, sinó que a partir de la manipulació dels factors pot crear el discurs narratiu. D’aquesta manera, la dansa arriba a la carta d’independència que li dona l’opció de dialogar d’igual a igual amb les altres arts, com poden ser les més clàssiques: l’art dramàtic, la música, les arts plàstiques; o bé d’altres de més noves com la fotografia, el cinema, el vídeo, l’art multimèdia… i així mantenir una cota de versatilitat mai assolida fins aquell moment.
3
El teatre és un art on es narra de manera diferent de la dansa i la música. El teatre és fonamentalment el terreny de la paraula parlada. El flux narratiu es condueix pel verb emès per la veu i, mitjançant les paraules, suggereix o evoca imatges, sentiments, emocions, estats d’ànim o accions. La música construeix el discurs a base de sons enllaçats dins un ritme.
Contràriament, a la dansa, les accions no es diuen, sinó que es viuen. El moviment es replega sobre el cos que narra, en una acció reflexiva. Narrar en dansa és moure’s a si mateix vivint a la pròpia carn l’acció que s’explica. S’assumeix el risc del protagonista, posant la carn “en viu”. L’acció del cos es fa present i, per tant, no hi ha narració sense la seva rotunda presència. Però el cos a la dansa no és suficient.
Imaginem que algú (ballarí) entra en escena per la cantonada del fons. Es queda quiet contemplant l’horitzó. Després avança cap endavant i dibuixa amb els braços enlaire línies gairebé invisibles, sense força, com flotant. En acabat, gira i avança ràpidament fins a arribar a la cantonada del davant. Alça una cama, es desequilibra, cau, torna a girar tot el cos rodant per terra damunt l’esquena fins a projectar el gest del braç cap al fons, per impulsar el cos cap a la sortida. Just a la cantonada abans de sortir, repeteix les mateixes accions que acabem de percebre des d’un altre angle. Acabada la repetició, desapareix deixant l’espai buit.
Narrar en dansa és moure’s a si mateix vivint a la pròpia carn l’acció que s’explica.
Aquesta petita seqüència mostra que el cos i les accions que fa, formen part del discurs en una concatenació de seqüències cinètiques. Quan el cos avança o recula, ens obre nous espais, com si amb el canvi de lloc expliqués el camí per arribar a un altre lloc. Quan els braços gargotegen a l’aire, les mans descriuen signes desconeguts d’un codi secret que deixen un rastre fugaç a la nostra memòria. Quan aquest cos gira, es tanca sobre el centre. El cos pivota sobre el peu, la mà o el genoll, per recuperar immediatament una nova orientació a l’espai de l’entorn. Per un instant, s’ha replegat al centre per equilibrar les forces centrífuga i centrípeta, per projectar-se després cap a un punt de l’espai de l’entorn. Cada gir representa obrir una finestra a un paisatge nou. Quan el cos cau, és perquè el centre de gravetat es desequilibra i es posa a terra. Quan, des del terra, la inèrcia porta el cos a rodar sobre l’esquena, una altra vegada sorgeixen les forces de rotació que l’engoleixen a la turbulència del gir. Quan sorgeix el gest del braç, tota la força de rodament es projecta cap a una direcció que dibuixa un camí, i així, el cos recupera l’equilibri per tornar a començar la seqüència des d’un altre angle.
Cadascun dels moviments com el trajecte, el gir, la caiguda del cos o la gesticulació, creen expressions diferents. Enllaçats entre si, apareix una seqüència feta de baules, que gràcies a les seves diferències expressives es pot completar infinitament amb altres moviments com: arrossegar-se, córrer, flexionar, seure, saltar, torçar, etc., en un fil narratiu continu.
4
En aquesta seqüència hi ha alguna cosa que fuig de la nostra percepció, però que ens arrossega a la seva vivència. És un flux constant que dura el que els moviments. Aquest flux el vivim com la durada del moviment, sigui un instant o infinitament. Entre aquests dos pols dibuixem una línia que es desplega contínuament i la identifiquem amb el temps.
Una acció és captada a l’hora de produir-se i es converteix en un record del passat immediat, ja que el moviment deixa d’existir un cop s’ha executat. En una narració literària el temps pot ser explicat en forma de present, passat o futur, però a la dansa només es narra l’acció que succeeix en el moment, per esvair-se immediatament a la memòria del passat. El ballarí crea el moviment en el moment mateix que passa.
Perquè la narració no es dilueixi a la línia del temps, entre la durada perpètua i la instantaneïtat, només ens queda l’opció de dividir aquesta línia en fragments. Cada fragment de temps estableix un mesurament amb el qual es determina la fixació instantània a la mirada, sigui ràpida o lenta. Aquesta durada que determina la velocitat pot ser curta o llarga. La combinació de les durades constituirà el ritme de la narració, com a la música.
El llenguatge de la dansa es configura segons el fraseig.
5
Quan el cos modela la forma plàstica, el discurs es fa visible als nostres ulls. Quan el cos construeix la seva forma, ressona amb l’entorn i parla igual com la reverberació d’un so que vibra a l’espai, i ens informa de la distància entre el punt de so i la distància que recorre. El cos i l’espai dialoguen de la mateixa manera. El lloc on es mou el cos és com una pantalla, que recull la impressió del moviment corporal com en un mèdium, on les formes del cos apareixen i dilueixen en el seu esdevenir efímer.
El binomi entre el cos i l’espai de l’entorn plantegen un diàleg constant. El lloc on passa l’acció dibuixa un entramat entre la porció d’espai ocupada i la buida. La relació entre l’espai buit i l’espai ple anirà canviant en funció dels llocs per on va passant el cos. Entre la forma del cos i l’espai circumdant es planteja la veritable narració a la dansa. El cos s’allunya o s’hi acosta? Aneu a la dreta o a l’esquerra?
El llenguatge de la dansa es configura segons el fraseig. Tots els aspectes esmentats ofereixen un ventall d’opcions que poden articular el moviment en forma de petites unitats discretes que, un cop enllaçades, constitueixen un motiu coreogràfic. Cada motiu pot comportar un nombre d’ingredients més o menys característic que el fa específic. La repetició o no dels motius comporta una estructuració del llenguatge. La successió de motius iguals, variats o diferents estableix al llarg de la coreografia un codi reconeixible que construeix el llenguatge del moviment, veritable fonament de la narració.
6
La dansa és, amb la música, una de les arts més versàtils i abstractes. En aquest sentit, la narració de la dansa pot fer servir qualsevol recurs.
Al segle XIX, la dansa arrelada amb l’art dramàtic i la música, va crear una manera particular de narrar. Però a partir de la revolució de la dansa moderna es va imposar la idea que la matèria de la dansa era el moviment, i per això el discurs coreogràfic s’havia de concretar a partir de la seva anàlisi. Per aquesta raó van sorgir els elements per construir una altra manera de narrar: el cos, el temps i l’espai. Ja no es tractava d’enllaçar passos de dansa, sinó d’enllaçar moviments.
La dansa substancial pel moviment, articulada des dels elements que la configuren i complementada per altres arts, com la música, la caracterització de l’espai escènic, el tractament de la llum, el vestuari dels ballarins, els elements textuals, etc., estableix la narració.
