Irma Borges
Roser Ros i Rubén Martínez
La narració oral és una acció feta de verb, cos i so, el principal objectiu de la qual és aconseguir comunicar-se amb els oients de forma artística. El seu caràcter de performance la fa difícilment repetible, ja que depèn del temps, l’espai, l’estat del públic i el del narrador, entre d’altres coses.
Tot i això, la narració oral se sustenta sobre alguns pilars que garanteixen la presència d’elements que caracteritzen aquest acte artístic, i el diferencien d’altres llenguatges expressius. La paraula, el so, el cos (elements ja enunciats) i el desig de transmetre un argument, el missatge del qual impacta més, com més personal és la manera de fer-ho.
En el panorama actual hi ha narradors que practiquen el llenguatge artístic usant diferents formes d’expressió. Tot seguit, l’entrevista que vam mantenir amb la narradora, titellaire, i dramaturga Irma Borges, originària de Veneçuela.
Com et vas fer narradora oral? Com et vas fer dramaturga/titellaire?
Quan vaig iniciar els meus estudis d’arts a la Universitat Central de Veneçuela, vaig voler tenir un recurs pràctic, i vaig fer audicions per al Teatre Universitari per a nens, El Chichón. És un grup amb molta trajectòria, que tècnicament era amateur, però la realitat és que fèiem horari de professionals cada dia. Ens donaven formació a totes les àrees de les arts escèniques, fins i tot, la narració oral. La meva formadora va ser Dunia de Barnola, una dona meravellosa que ens va seduir i ens va fer descobrir el narrador que portàvem amb nosaltres.
Quins són els teus referents a les dues arts?
Són molts els referents, però si he de parlar de persones de carn i ossos, gent propera que puc trucar per telèfon o prendre’m un cafè, podria anomenar, a la narració, els meus amics: Rubén Martínez, Alekos i Numancia Rojas. A la dramatúrgia, la meva amiga Maria Inés Falconi, escriptora argentina que, sens dubte sempre em motiva amb la seva feina. A la narrativa, Jordi Sierra i Fabra, infatigable creador. I als titelles, la meva amiga Sonia González qui em va ensenyar a animar les coses inanimades. Si passem a escriptors o il·lustradors que admiro des de l’amor més platònic: Maurice Sendak, Christine Nöstlinger, Michael Ende, Roald Dalh, Anthony Browne…
Quina relació trobes entre el teatre, els titelles i la narració oral? Què aporten l’una a l’altra i viceversa?
Totes són arts escèniques, i en aquest gran marc, hi ha una caixa d’eines de la qual pots anar traient el que necessites per expressar-te. La narració és un art sincer des d’on parles des del que ets, però de vegades passen personatges per aquesta narració, i allà uses tècniques teatrals.
Els titelles també poden enriquir una narració suprimint la paraula per imatges més potents. El teatre es pot nodrir de les tècniques de la narració i dels titelles. Fins i tot les tècniques de la dramatúrgia m’han servit per organitzar espectacles de circ, titelles i objectes, donant un sentit narratiu al moviment i als materials, una vegada posats en escena.
Què busques en «unir» les dues arts? Busques alguna cosa?
No busco. Segons el projecte en què treballo i el que vull dir, trec les eines d’aquesta gran caixa i vaig construint un missatge.
Com definiries el tipus d’oient que acudeix a les teves performances?
Treballo des de fa molts anys per a nens. És el meu espectador principal. Tot i que he fet espectacles per a adults i per a públic general, moltes idees, les que em venen des de dins, estan centrades en els nens i els seus interessos. I si em toca definir-ho diria que: és un públic curiós, inquiet, sincer, difícil, i sobretot viu.
Tens algun projecte actualment?
Treballo en molts projectes: amb Pallapupas Pallassos d’Hospital al programa de teatre social i salut mental. Amb Teatro Dejavu tenim en repertori ‘Darwin, l’origen de la vida’, un espectacle de titelles per a nens. També sóc directora i titellaire a Chez la poupée, un cabaret per a adults. Combino el meu treball artístic amb la formació, un dels tallers que em fa sentir molt a gust és Sabores de América que realitzo a Casa América Catalunya. Hi combino el meu treball de titellaire, de narradora i també de comunicadora de la meva cultura.
Sabores de América ha estat una idea de Cristina Osorno, amiga i animadora. Un taller per a escoles que m’ha permès expressar des de la paraula, el gest, la imatge i el sabor, els vincles vius que mantinc amb Llatinoamèrica, i compartir-ho amb nens i nenes que, en molts casos, també tenen els seus orígens a l’altra banda del gran toll.
Què et queda per estudiar en aquest camí de fusió?
Tinc un terreny pendent per cultivar que és la narrativa. Escric alguns dels contes que narro, la qual cosa és una experiència preciosa perquè reps de primera mà les impressions del públic, i és en aquest camp on m’agradaria continuar cultivant paraules.
