L’obra gràfica de l’artista italià Roberto Innocenti és una suggestiva eina pel narrador oral, qui ha de treure del seu interior els recursos que li hauran de servir per embastar les seves sessions. D’altra banda, la documentació, la interpretació espacial de la narració i la condició autora de la seva obra són característiques que comparteix amb el narrador d’històries. Roberto Innocenti, l’il·lustrador que canvia d’estil en cada nou llibre a la manera de Stanley Kubrik al cinema, pot ser una font d’inspiració per a atrevir-nos a despullar dels elements historicistes a la nostra tradició oral, modernitzant-la sense que perdi un àpex de la seva singularitat. És un repte, però La niña de rojo ens ensenya que la Caputxeta Vermella continua sent necessària.
En efecte, l’obra de Roberto Innocenti es nodreix de la seva vida, com succeeix sempre amb els grans. En els seus llibres il·lustrats es percep de manera evident la densitat dels seus records i les reflexions que neixen del seu pensament visual. Ja es tracti d’un llibre fruit d’una recerca històrica, o d’un títol sorgit de la seva manera d’observar el món, la meditació i la ironia, així com la ponderació i el distanciament són les característiques del seu estil. Probablement són les mateixes qualitats que un director cinematogràfic necessita per no deixar-se arrossegar pel sentimentalisme. Roberto Innocenti ho subratlla en els seus tallers amb estudiants, professionals i crítics, però també a les trobades amb nens i nenes: ell és un taumaturg que convoca als seus personatges en uns certs llocs, creant una escenografia que les seves enquadratures li serveixen per a descriure l’acció. Crea una realitat que enfonsa les seves arrels en un humus cultural de primera: la Toscana, pàtria del Renaixement europeu.
Nascut a Bagno a Ripoli, a les afores de Florència al 1940, Roberto Innocenti figura entre els artistes de l’edat d’or de la il·lustració, no tant pel domini de la tècnica -condició que s’espera de qualsevol bon professional- com pel profund calat del seu compromís amb la comunitat i la seva absoluta independència, que és gairebé una voluntària solitud. El 2008 va rebre a Copenhagen el Premi Hans Christian Andersen, el reconeixement internacional més important dedicat a la literatura infantil i juvenil. Instituït al 1956, premia als autors i il·lustradors que han destacat per les seves aportacions d’alt nivell literari i artístic en la producció editorial infantil i juvenil: ho atorga amb periodicitat biennal un jurat internacional a partir de les candidatures presentades per les seccions nacionals de l’Organització per al Llibre Infantil i Juvenil (IBBY en les seves sigles en anglès), un ens sense ànim de lucre fundat a Suïssa en 1953 i dotat d’un estatut oficial reconegut per la UNESCO i UNICEF. Innocenti és el segon italià que ha rebut el Premi Andersen després de l’escriptor Gianni Rodari en 1970.
Els llibres d’Innocenti han estat traduïts a 25 llengües, principalment a Europa, Amèrica i Àsia, per la qual cosa molt sovint els seus editors el conviden a celebrar trobades amb lectors de diferents cultures. La prova de la universalitat del seu art és precisament aquesta capacitat per a captar l’interès per igual de públics llunyans dels paisatges toscans com els de “Pinocchio” o “La casa en el tiempo”, que no obstant això narren històries sempre actuals però plenes d’humanitat.
Roberto Innocenti és un artista autodidacta d’orígens humils, que va descobrir l’interès per les figures quan era molt petit. La seva tieta li llegia a les nits “Pinotxo”, en una edició econòmica de l’editorial Bemporad il·lustrada a tinta i aquarel·la per Carlo Chiostri. Era l’estil de finals del XIX en el qual la reproducció de la realitat objectiva s’unia a elements màgics i surrealistes. Més tard li seria regalada la versió a tot color i amb tapa dura del pintor i il·lustrador turinés Attilio Mussino, però la que li va fer somiar va ser la de Chiostri. A la casa del seu pare hi havia pocs llibres, gairebé de decoració, grans títols d’aventures sense il·lustracions, que quan va saber llegir devorava una vegada i una altra i els personatges i les situacions de les quals recreava sense parar en el seu cervell i gairebé immediatament va començar a dibuixar.
Durant la infància i l’adolescència copiava contínuament els personatges dels còmics en les hores mortes a la volta de l’escola. Innocenti va ser un nen que va viure la invasió alemanya i la dura postguerra. La seva memòria visual i emotiva va quedar impregnada d’aquells records percebuts amb la immediatesa de la infància. Dècades més tard, degudament processats, serien l’eix d’àlbums com “La rosa blanca” i “La historia de Erica”.
Innocenti va treballar encara adolescent com a mosso en una botiga d’arts en el centre de Florència. Allí va aprendre a mirar les reproduccions fotogràfiques en blanc i negre de l’històric arxiu Alinari, creat el 1854. Especialitzada en obres d’art dels museus i esglésies de les principals ciutats italianes, així com en retrats d’època, l’empresa dels germans Alinari, encara en actiu, compta amb el fons artístic més voluminós d’Europa. Com a mosso va aprendre també a mirar el treball dels artesans i a valorar-lo, però malgrat que continuava dibuixant i que havia descobert que la pintura podia ser un treball remunerat, la seva condició econòmica el va apartar del camí de l’Acadèmia de Belles arts.
Van passar els anys i les ocupacions més variades, fins que als 17 va aconseguir entrar a treballar com a gràfic en una editorial. Després van arribar els dibuixos animats, la gràfica publicitària, les revistes especialitzades, els cartells… Un món de precarietat laboral en el qual no obstant això Roberto Innocenti estava delimitant un estil personal. Era la dècada de 1960, a Londres, a París i a Nova York feien eclosió revistes especialitzades d’avantguarda gràfica que enviaven senyals a Milà, la capital del disseny italià. El treball que va començar a realitzar en aquell període es va perfeccionar amb l’arribada a Itàlia dels primers llibres il·lustrats estrangers, publicats bàsicament per l’Emme Edizioni de Rosellina Archinto. El catàleg internacional Graphis Annual, el més prestigiós dins de l’àmbit del disseny gràfic i la il·lustració, va publicar diversos dels seus cartells. Roberto Innocenti havia madurat una experiència que suplia àmpliament la falta de formació acadèmica.
El canvi tecnològic que va experimentar el sector amb la informàtica, així com la progressiva pèrdua de pes del carrer com a lloc de trobada i debat, en favor de la televisió i del centre comercial van significar l’inici de la fi de l’edat daurada de la gràfica. Per a Roberto Innocenti va suposar el plantejament del llibre il·lustrat com a sortida professional. La trobada amb l’editor suís Étienne Délessert, fundador de l’editorial Tournesol de Lausana, va obrir un nou camí dins del catàleg d’àlbum il·lustrat més avantguardista de la dècada de 1980.
Roberto Innocenti va realitzar per a Délessert la seva versió Belle Époque de “La Ventafocs”, en la qual es va divertir afegint picades d’ullet humorístiques per a distanciar-se de la imatge edulcorada de la fàbrica de somnis. Després de la interpretació d’un conte tradicional en una clau completament innovadora, Innocenti va fer el seu primer projecte com a autor, “Rosa blanca”, el primer llibre per a nens sobre l’Holocaust i el va publicar també amb Délessert. Ràpidament coeditat en els principals estats europeus, el llibre va guanyar els premis més prestigiosos de l’edició internacional, entre ells la Poma d’Or de la Biennal de Bratislava. Va ser llavors quan Innocenti va signar contracte amb Creative Editions, l’editorial nord-americana que fins avui li publica en exclusiva i amb el propietari de la qual Tom Peterson té una relació de profunda amistat.
A continuació va publicar la seva versió de “Cançó de Nadal”, de Charles Dickens i de “Pinotxo” de Carlo Collodi. En tots dos títols resulta evident la documentació històrica, així com l’estil cinematogràfic tant en el disseny de l’escenografia, com en el vestuari i el tractament dels personatges. Càmera fotogràfica a la cerca dels rastres d’arqueologia industrial i popular que encara parlen a qui els sap escoltar; consulta de publicacions amb aiguaforts d’època i observació de quadres del període de referència així com lectura de llibres d’història, material fonamental per a la construcció del llibre. El Londres de la revolució preindustrial i el pujol toscà de finals del XIX estan perfectament referenciats amb tot el detall que exigeix l’ull i el cervell del lector més atent. Innocenti treballa per a un públic curiós i motivat que abasta dels 8 als 100 anys d’edat. La recerca que sempre duu a terme per a preparar les seves obres és idèntica a la d’un autor de literatura escrita, però també oral. El seu treball té a veure més amb el de l’escriptor i el del director cinematogràfic que amb el de l’artista plàstic.
La fotografia, present des dels seus temps com a mosso a la botiga d’arts prop de la catedral, li serveix a les seves obres per a establir símils documentals, com en el cas de la foto final de Pinotxo, una completa invenció, o la reproducció de la foto del nen capturat en el gueto de Varsòvia, present a “La rosa blanca”. De fet el projecte i la realització del llibre “La casa” és una fotografia fixa, el mateix enquadrament per a 16 il·lustracions que reprodueixen de manera minuciosa el pas del temps al llarg del segle XX, les transformacions històriques i els canvis en una granja del Apenino pistoiese.
El valor documental del treball de Innocenti, que supera el purament històric i periodístic, adquireix en alguns casos el valor d’una presa de postura ètica per a denunciar la societat contemporània. Mitjançant l’ús de l’acrílic, en la seva nova versió de Caputxeta vermella titulada “La niña de rojo”, l’il·lustrador toscà ens trasllada a un suburbi d’una ciutat qualsevol en el llogaret global. L’ambient urbà degradat amb la petjada de la pèrdua dels valors comunitaris queda subratllat amb la publicitat de tota mena de productes de consum. L’artificial envaeix l’escena, el bosc és només el nom d’un centre comercial.
