Alex Nogués
Roser Ros
La xerrada amb Alex circula a través del correu electrònic, sí. Però ve precedida per un grup de missatges intercanviats durant l’any 2020, també en manera virtual, arrel de sis altres converses per a la revista Infància. Aquest intercanvi es va beneficiar d’una trobada presencial (com valorem aquestes ocasions en temps de pandèmia!) el passat estiu, la qual cosa va reafirmar la bona entesa entre ell, l’escriptor entrevistat i jo, la preguntona.
Com va començar això de l’escriptura?
Recordo veure la pel·lícula La Història Interminable, agafar la màquina d’escriure dels meus pares i posar-me com un boig a inventar una història. Tenia vuit anys.
Recordo escoltar les cintes de casset de la col·lecció Cuenta Cuentos de Salvat i escriure els meus propis contes. O asseure’m amb el meu germà i dibuixar còmics inspirats en el Umpah-pah o el Súper López. Convertia la meva passió per la naturalesa en revistes que distribuïa a la família.
Escrivia les cròniques dels nostres partits de rugbi medieval fantàstic, en el qual orcos, trolls i elfos de miniatura s’enfrontaven sobra el taulell. Sempre m’ha apassionat convertir les meves inquietuds en una cosa escrita. De jove, en una època en la qual estàs més ocupat en ser adult i arracones la infància, vaig abandonar l’escriptura temporalment. Amb l’arribada dels fills tot va tornar al seu lloc. La vella passió es va deslligar de nou.
Quina classe d’Alex s’amaga rere l’escriptor Alex?
L’Alex que escriu seria una espècie d’Alex del moment present anti-censurat pel nen que vaig ser.
Des de quan et sents escriptor?
En realitat no em sento molt escriptor. Escriure és una part de mi que coexisteix amb el munt de coses que em passen en la vida. A vegades pren les regnes i sovint s’adorm o millor dit es retira per hibernar. I crec que això és important. Sobre què podria escriure si sempre estigués escrivint? Ha estat l’entorn el que m’ha batejat com a escriptor. Les editorials creient en els meus textos, els premis i reconeixements, les invitacions a participar en festivals o entrevistes com aquesta; tot això no deixa de ser una evidència que fas alguna cosa més que escriure, alguna cosa que comença a definir-te.
A quines èpoques lectores dirigeixes els teus textos? Com a escriptor et dirigeixes a públics d’edats molt diferents. Què et fa decantar cap a una edat o una altra?
Només he escrit dos o tres llibres amb una idea clara de per a qui escric. Normalment escric perquè crec que la història o la idea ho mereix. O perquè necessito aprendre o desaprendre coses. Sovint és només un joc, una addició a crear personatges, paisatges, situacions …
És el resultat el que finalment em diu a qui podria anar dirigit, però la decisió final, sempre la prenen les editores.
Sempre has escrit per a nens i joves?
Escric per a tots. Crec molt en els textos que tenen diferents graus de lectura. Com si fos una carxofa. Et pots menjar només les fulles. O només el cor. O les dues coses. Tenen sabors similars, però no són exactament la mateixa cosa. A vegades escric per a mi mateix, a la recerca d’una catarsi.
Quin diries que és el denominador comú dels teus llibres?
Potser l’humor i la sorpresa. Tendeixo a fer històries circulars. En una part important del que escric també està la marca del meu amor per la naturalesa.
Podries explicar l’origen de tres dels teus llibres?
Tres de molt diferents.
Un pèl en la sopa va néixer durant la cerca d’alguna història absurda i divertida que poguéssim compartir en família, entaulats a l’hora del sopar. Va ser primer un joc, després una narració oral, a continuació una petita obra de teatre representada amb l’entrexocar de coberts de fons i, finalment, un llibre.
Aquest llibre no és per a tu és un homenatge als meus fills. Quan ja eren una mica majors vaig pensar… després de tot aquest temps de llegir i descobrir contes junts… quin conte m’agradaria haver escrit per a ells quan tenien quatre o cinc anys? I va sorgir aquest llibre entremaliat sobre la lectura i les troballes que amaga.
Una morsa al meu jardí. Feia molt de temps que tenia una imatge al cap: una morsa baixant en paracaigudes. Crec que el seu origen s’ha de buscar en algun dels contes que vaig escriure de nen. En un d’ells, inacabat, uns goblins viatjaven a lloms d’una morsa alada. Què passaria si aquesta morsa en paracaigudes anés a parar a un jardí? La pregunta conté mil històries com a resposta; jo proposo una. Stephen King, en el seu llibre Escriure, memòries d’un ofici, diu una cosa molt certa: mai saps de què va un llibre fins que l’acabes. Jugant a respondre una pregunta absurda vaig acabar reflexionant en clau d’humor de coses ben serioses: la nostra relació amb els animals i el desglaç de l’Àrtic.
Els teus textos sempre van acompanyats d’il·lustracions?
Fins a data d’avui sí i m’encanta. M’agrada molt escriure àlbums. Té alguna cosa de cinematogràfic. Mentre escrius has de pensar en el llenguatge de les imatges. Trobar les paraules justes, deixar que les imatges juguin, que creïn significats i que modifiquin el color de les frases.
Què sents quan veus les teves paraules acompanyades de dibuixos que donen cos i color a personatges i paisatges?
És apassionant assistir al procés en el qual els artistes genials amb què tinc la sort de treballar fan seves les històries i les fan créixer. El resultat és sempre millor. Petites obres d’art encapsulades en fulls de paper.
Tens algun objectiu específic quan escrius per a nois o joves?
No. Mai. Bé, en el cas dels llibres de naturalesa que he escrit i que escric últimament, sí. Però no sols pels més petits, també per als adults. La vida és màgia. És la impossibilitat feta possible. El món és un lloc ple de meravelles. Obre’t a elles. Observa amb tota la intenció i deixa’t sorprendre.
Amb els teus llibres crees curiositat i interès. Com saps els interessos que mouen els teus possibles lectors?
No ho sé. Li pregunto a l’Alex de fa trenta anys. Observo als meus fills. Però sobretot faig el que tinc ganes de fer.
Has rebut alguna reacció a partir dels teus llibres que t’hagi impactat o t’hagi obert nous horitzons?
Sí, més d’una. La més impactant va ser fa un any i mig a Colòmbia. Vaig tenir la sort de ser convidat al HAY Festival de Cartagena d’Índies. Un dels tallers previstos va ser en un petit poble als afores, amb una comunitat de nens i nenes que viuen en unes condicions econòmiques, socials i familiars molt precàries. Havien llegit La platja dels inútils. El llibre parla de la llibertat de cadascun per a triar el seu propi camí però ho fa des de l’experiència d’una nena que, en realitat, ho té tot. Família. Casa. Extraescolars. Amics. Oci. Oportunitats. Què podien treure aquelles nenes d’aquest personatge tan llunyà?
Una noia va voler parlar del llibre i gairebé em poso a plorar. La seva lluita era que la deixessin estudiar. En el seu entorn anar a escola era considerat inútil. I La platja dels Inútils li havia arribat al cor, li havia donat forces per a lluitar. En el fons havia aconseguit, a partir de les meves cavil·lacions, escriure una novel·la que tothom podia llegir com a pròpia, fins i tot aquelles dones que vivien una realitat tan allunyada de la meva. Per aquella noia el llibre s’havia convertit en un referent, un petit leitmotiv; sigues forta, mereixes ser lliure. I tot va prendre sentit.
Com et veus demà passat, i l’altre, i l’altre i l’altre?
L’altre dia em demanaven una petita biografia. La primera cosa que se’n va ocórrer va ser: “Vaig néixer i estic viu”. Així m’imagino. Viu. En majúscules, sense deixar passar la vida.
Si voleu saber més sobre l’Alex Nogués i la seva obra, no deixeu d’escoltar aquestes altres entrevistes!
Entrevista en el programa Hoy empieza todo de Radio 3 (29/11/2019): http://bit.ly/2PZx6QI
Entrevista en el programa l’Irradiador de ICat (17/9/2019): http://bit.ly/2P8e8II
Entrevista conjunta con el ilustrador Guridi en el programa l’Irradiador de ICat (21/5/2019): http://bit.ly/2MVBKNS
