Durant mil·lennis, l’escriptura va estar pràcticament vedada a les dones. La gran majoria no sabien escriure, i les que eren capaces estaven tan absortes en les seves innombrables tasques casolanes que no tenien cap possibilitat de fer-ho. I si alguna, vencent mil dificultats, gosava escriure, solia veure’s exposada a tota mena de burles o fins i tot càstigs, per considerar-se que era una activitat impròpia de dones. Algunes es van entossudir, per descomptat, però els seus noms van ser gairebé sempre esborrats de la història. De manera que si mirem enrere, gairebé no trobem produccions escrites per dones. En els darrers anys, moltes han estat pacientment recuperades, i comencem a conèixer noms i obres; probablement, una ínfima minoria de les que van escriure o de les que podrien haver-ho fet, si les circumstàncies els ho haguessin permès.
I, això no obstant, els relats de les dones van existir. Per a qui sàpiga escoltar-los, els contes, les llegendes, les cançons populars, revelen secrets importantíssims que la humanitat ha guardat acuradament xifrats en formats considerats menors per escapar-se de la repressió. Molt abans que grans escriptors els plasmessin en el paper, els contes havien estat construïts lentament durant llargues vetllades, quan les àvies els explicaven als seus nets i netes, perquè sabessin com funciona el món i aprenguessin a estar-hi de la millor manera possible. Perquè coneguessin la vida real i aprenguessin a llegir entre línies grans veritats que no es poden proclamar en veu alta, però que hi són i són fonamentals per entendre qui som. Els contes van anar rodant de boca en boca, anys i anys, generació rere generació, afegint-hi matisos, experiències, personatges, saviesa, màgia; i es van convertir en còdols polits pel molt ús, carregats de veritats misterioses. Després, quan van ser escrits, moltes coses van canviar: ja no contaven el mateix, responien a les normes de l’ordre, a allò que es considerava correcte. Van perdre part de la frescor i vitalitat, del caràcter transgressor, per ser presentats en societat de manera convenient. És com ficar les pedres rodones en una caixa quadrada. Les podrem transportar, regalar, contemplar, desar per sempre. Però mai no tornaran a sonar com van sonar quan les vam recollir a la platja.
Quines són aquestes veritats ocultes? Vegem-ne algunes. Mentre en la història oficial, la que s’escriu al marbre i als llibres importants, es parla gairebé únicament dels grans homes savis i heroics, les dones, els nens i nenes, i els pobres, no hi són, i si alguna vegada apareixen, són sempre tractats com a ignorants i incultes, incapaços d’entendre les grans idees, de resoldre els problemes greus. Els contes dels grans escriptors, inspirats en els relats populars, s’acosten a aquests models. Les princesetes són belles, però estúpides, per si mateixes no poden arribar a res. Necessiten que un príncep les desperti, les porti per la vida agafades de la mà, perquè les nenes han d’aprendre que, per ser una bona dona, cal ser obedient i callada, bella i submisa, i deixar-se guiar per qui sí que sap, un príncep blau. Els nens estan exposats a mil perills i no saben reconèixer-los, de manera que poden ensopegar fàcilment amb qualsevol gegant o qualsevol monstre, i ser devorats per ell. L’ordre s’imposa: els forts són poderosos i decideixen sobre el món, els febles són maldestres i cometen errors.
Perquè és al conte, entès com una cosa fantàstica, no real, on s’han pogut refugiar certs grups socials, certes afirmacions que, si fossin emeses en altres registres considerats majors, podrien comportar greus problemes.
Tot i això, en algun d’aquests contes trobem encara un substrat popular que no ha estat totalment sepultat i que ens parla d’altres realitats. Així, en molts contes populars que no em van arribar a través dels llibres, sinó perquè me’ls explicava la meva mare que els havia sentit del seu avi, sempre hi ha tres germans, que volen emprendre una aventura. Comença el gran, i aviat fracassa; ho intenta el segon, i fracassa també; només el més petit sabrà evitar els obstacles, intuirà quina pedra del riu és perillosa, què parany li tendeix el terrible gegant, com portar la seva empresa a bon fi i acabar triomfant. No us sorprèn que siguin precisament els Patufets els capaços de resoldre els enigmes? No havíem quedat que només els grans savis vells podien posseir la saviesa?
Què ha passat aleshores? Per què el conte popular inverteix els valors oficials i ens parla d’una altra realitat? Perquè és al conte, entès com una cosa fantàstica, no real, on s’han pogut refugiar certs grups socials, certes afirmacions que, si fossin emeses en altres registres considerats majors, podrien comportar greus problemes. La gent humil, els nois i les noies dels pobles, no han de ser savis, ni llestos, ni enginyosos. Però les àvies, per mitjà de faules i llegendes, deien als seus nets i netes que això no era cert, i que de vegades són precisament els petits i aparentment febles aquells més capaços de resoldre les situacions més difícils. Cosa que només podien explicar en un conte, perquè anava contra tots els principis bàsics de la societat.
I és per això que aquest tipus de produccions ens ofereixen la possibilitat de contar la nostra versió del món, o imaginar-la almenys. Els petits poden vèncer els poderosos: els nens vencen els ogres, les nenes sedueixen els prínceps, les caputxetes triomfen sobre els llops, les ventafocs es burlen de les seves madrastres. Als contes, la pobresa és vençuda, deixada enrere, i els somnis es compleixen, i els nens i nenes poden viure feliços durant la resta de les seves vides. Als contes, les dones vencem l’ordre patriarcal; de vegades fent un somni d’amor, premiades per les nostres qualitats, de vegades donant felicitat als altres, amb els nostres dons meravellosos. És als contes on sovint podem llegir els somnis ocults dels pobres d’aquest món, entre els quals hem estat des de sempre les dones.
Així, per exemple, en relació amb les dones, la veritat oficial diu que són ignorants i incapaces, menors d’edat eternes, només rescatables per l’amor d’un home. Però els contes ens parlen d’una altra veritat: a la seva versió popular es va inscriure el saber de les dones, un saber clandestí, perquè és massa amenaçador. Els contes ens diuen que les dones poden ser éssers de llum, transformar la vida i fer-la feliç, que són totpoderoses, bones. Ah, però no són realment dones, són fades, producte de la nostra imaginació. El conte ens va portar a entreveure un profund secret, el de la capacitat de les dones per procurar la felicitat; però de seguida va caldre rectificar, tornar a amagar una veritat tan inconvenient, mostrant que encara que tinguin figura de dona, les fades no són sinó una fantasia, una ficció, i no tenen res a veure amb els éssers reals que habiten entre nosaltres i que, sovint, tant contribueixen realment a la nostra felicitat.
És als contes on sovint podem llegir els somnis ocults dels pobres d’aquest món, entre els quals hem estat des de sempre les dones.
Més impactant és encara l’exemple de les bruixes. No sabem de manera certa com van ser tractades inicialment les bruixes en els contes populars; tot i que alguna cosa si és clara: a l’origen hi havia dones sàvies que posseïen mil secrets, podien obtenir allò que desitjaven, podien transformar la realitat. Eren dones d’un gran saber i una gran experiència que no podia ser reconeguda ni anomenada pel seu nom, perquè això significaria enfrontar la versió oficial de la societat, reconèixer que, lluny de ser éssers simples i desvalguts, obligats necessàriament a sotmetre’s al poder patriarcal per aconseguir sobreviure, les dones tenen milers de recursos per enfrontar-se a les dificultats de la vida i superar-les. No es podia saber que eren capaces de desentranyar els secrets de la natura per extreure’n les formes adequades de procedir. Que soles, les dones, poden ballar i divertir-se a la llum de la lluna, sense necessitat de permisos de ningú.
Doncs bé, aquesta veritat no podia ser admesa ni com a producte de la fantasia. El saber de les dones els conferia un poder excessiu per a la dominació masculina: era, directament, un perill per al domini patriarcal. De manera que ni als contes podia presentar-se com alguna cosa positiva. Les dones sàvies havien de ser considerades com a éssers malèvols, temibles, amenaçadors; calia eliminar-les. Una dona capaç d’actuar pel seu compte, de confiar en el propi criteri i en el propi saber, era un perill que havia de ser conjurat, eliminat, cremat si calia. Negat d’arrel, ridiculitzat, com són negats i ridiculitzats encara avui tants coneixements de les dones. D’aquí que se les digués bruixes, i apareguessin com a éssers terribles, perquè la saviesa de les dones havia de ser condemnada, i constituir un avís a totes les nenes i joves del que els hi podia succeir si tractaven de tenir coneixements i criteri propi, de ser autònomes i lliures. Va ser així com els sabers de les dones van ser expropiats: es va negar la seva capacitat curativa i la medicina va començar a ser practicada per homes; el mateix va passar amb la cuina, i amb altres activitats humanes, en què es nega l’origen dels sabers, simplement pel fet que es deuen al saber acumulat per les dones a través de mil·lennis.
Les dones sàvies havien de ser considerades com a éssers malèvols, temibles, amenaçadors; calia eliminar-les. Una dona capaç d’actuar pel seu compte, de confiar en el propi criteri i en el propi saber, era un perill que havia de ser conjurat, eliminat, cremat si calia.
Aquesta etapa de silenci, usurpació i menyspreu l’hem superada, gràcies a tantes dones que s’han rebel·lat, que han infringit les normes i que construeixen una veu pròpia. Encara no sempre reconeguda, és cert, però ja alta i clara, oberta i pública. Les dones escrivim avui sobre qualsevol tema; finalment podem narrar les nostres emocions, els nostres desitjos, les nostres reflexions. Els llibres escrits per dones es multipliquen i, cada cop més, tenen un segell especial, diferent; una literatura de dones es va construint, i això, que en el passat va ser considerat un signe d’obra menor, ara ens obre les portes d’un món diferent on apareix una visió complementària a la masculina, una altra cara de la realitat. Perquè les dones, per la manera com hem estat educades, fixem la nostra atenció en aspectes diferents dels que contemplen els homes, i per tant, veiem i comptem altres realitats, que ja existien, però ocultes, menyspreades, ignorades. Per fi, l’univers femení es va revelant al món, en una pluralitat d’experiències i de veus, com no podia ser menys.
És curiós constatar, però, que la floració actual de textos literaris femenins, la capacitat d’expressar-se en nous registres de tota mena, no implica la desaparició del conte. Que el que hi ha de misteriós, de fantàstic, de transgressor, encara interessa a moltes autores, sigui com a part d’una construcció meravellosa amb què presentar el món a les noves generacions, sigui com a forma d’inventar una experiència diferent, una descripció de la realitat estilitzada en una poètica que l’embelleix i endolceix, o de perpetuar una forma de vida que va tocant al final. És molt atractiu veure, en aquest número de la revista Tantàgora, els diferents tractaments del conte per part de diverses autores del passat o del present, des dels contes folklòrics de Fernán Caballero, encara transvestida sota un nom masculí, fins al romanticisme costumista d’Enriqueta González Rubín, ara recuperada de l’oblit a què tan sovint s’ha sotmès a les nostres autores. Des dels cançoners de les fàbriques que expressen les il·lusions i els problemes de les treballadores, fins a la reivindicació moderna dels contes de fades com a expressió necessària d’aspectes fonamentals de la vida, per part de Marina Colasanti. Anem adquirint veu, desvetllem el nostre univers, amb una riquesa de matisos.
