Ana Cristina Herreros: El qüestionari
Roser Ros i Rubén Martínez
La narració oral és una acció feta de verb, cos i so, el principal objectiu del qual és assolir de comunicar-se amb els oients de forma artística; el caràcter performatiu la fa difícilment repetible, ja que depèn del temps, l’espai, l’estat del públic i el del narrador.
Tot i així, la narració oral se sustenta sobre alguns pilars que garanteixen la presència d’elements que caracteritzen aquest acte artístic i el diferencien d’altres llenguatges expressius.
La paraula, el so, el cos (elements ja enunciats) i el desig de transmetre un argument, el missatge del qual impacta com més personal és la manera de fer-ho.
En el panorama actual hi ha narradors que practiquen el llenguatge artístic usant diferents formes d’expressió.
Com et vas fer narrador/a oral? Com et vas fer animadora?
L’any 1992 estava fent una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Madrid sobre “Neopopulisme a la lírica del segle XX”, investigava en els autors de començaments d’aquest segle que van descobrir de la mà del Romanticisme aquesta cosa que és el “poble” i van començar a escriure poemes a la manera popular, oral. En aquell moment, al festival de Tardor de teatre vaig veure anunciat un espectacle de narració oral escènica i, com que el meu tema era l’oralitat a la lírica, vaig veure què era allò de l’oralitat escènica. I vaig veure dos narradors en un escenari que amb la sola presència i només la veu aconseguien poblar de personatges i històries aquell escenari buit d’escenografies i d’actors. I va ser tan poderosa l’experiència amb aquella oralitat que vaig començar a formar-me en tècniques escèniques: narració oral, veu, clown, expressió corporal, tot buscant la meva veu i el meu ésser escènic. Després vaig començar a als cafès amb adults, a la manera dels hakavatis sirians, i les taules i les ganes van fer la resta. Un dia em vaig veure explicant a nens i un altre nadons, i fins i tot amb nens dins les panxes de les seves mares he explicat…
I un dia em van proposar fer classes a l’Escola d’animació i temps lliure de la Comunidad de Madrid, i tenia la teoria, però no la pràctica, així que vaig acceptar una feina com a animadora per a una editorial per poder parlar d’allò amb coneixement del medi . I així va ser com em vaig fer narradora i com vaig fer els meus esforços al món de l’animació. Tot i que breus, perquè l’interès per l’animació de les editorials no és perquè els nens llegeixin sinó per vendre llibres, que no és el mateix. Les activitats d’animació són un mer regal als que han prescrit a la seva aula un títol determinat. I no animen res perquè el llibre ja s’ha comprat i llegit.
Quins són els teus referents a les dues arts?
Al món de la narració, els meus referents són els narradors orals no escènics, la gent que explica, encara que no tingui veu, i la que calla perquè ha estat silenciada. Em nodreixo de les seves paraules i dels seus silencis.
Al món de l’animació m’encanta sobretot Víctor Moreno, i tots els que plantegen l’animació com un joc abans de la lectura, que té com a finalitat estimular l’interès d’algú per obrir un llibre i submergir-s’hi. I que no animen determinat títol sinó que ofereixen un ventall de possibilitats en què sigui possible triar, condició imprescindible perquè el fet lector formi lectors de veritat, dels que llegeixen per plaer, dels que es perden tant en un llibre que es passen de parada al bus.
Quina relació trobes entre l’animació i la narració oral? Què aporten l’una a l’altra i viceversa?
La fi de tota activitat artística és la pròpia activitat. La fi de la narració oral és la narració oral, no animar a llegir. Però és cert que la gent a qui agrada una història la busca en qualsevol suport: la veu i el llibre. I també és cert que qui aprèn a escoltar també troba el temps per llegir, que és una altra manera d’escoltar.
Què busques a l’«unir» les dues arts? Busques alguna cosa?
No solc unir narració oral i animació a la lectura. Potser l’única cosa que les uneix és el joc. Quan explico, poso en joc un imaginari, una mirada, que busca quedar-se a la mirada i l’imaginari de l’altre. I quan faig alguna activitat d’animació, jugo amb el possible lector de manera que acabi seduït pel llibre, pels llibres. Sí, potser la seducció sigui, juntament amb el joc, una cosa que tenen en comú les dues arts.
Quines són les línies vermelles d’aquesta cerca? Com aconsegueixes l’equilibri entre les dues arts?
Per mi l’equilibri en el que faig té a veure amb la coherència: mai no explico res que no m’hagi tocat a mi primer i mai no animo ningú a llegir alguna cosa que a mi no m’hagi encantat. No cerco l’aplaudiment ni l’increment de les vendes de l’autor premiat.
A quin tipus de formació t’has sotmès per assolir el mestratge que se’t reconeix en tots dos àmbits?
Soc gairebé doctora en Llengua i Literatura espanyola i hispanoamericana. Vaig fer la tesi sobre el romanç de La donzella guerrera (vaig abandonar la meva primera tesi sobre el neopopulisme per la narració oral per la narració oral) a la fundació Menéndez Pidal amb el meu director: Diego Catalán. No la vaig llegir perquè es va morir Diego i perquè mai no em va interessar el món acadèmic.
Després vaig formar-me en disciplines escèniques: narració oral, crítica de repertori, veu, expressió corporal, clown, i fa poc vaig fer un taller sobre teatre gestual.
En animació soc autodidacta, encara que he llegit molt sobre el tema, però no he assistit a un curs o taller sobre animació. També he après molt amb els meus alumnes del curs d’animació a la lectura de l’Escola d’animació i temps lliure de la Comunidad de Madrid
Com definiries el tipus d’oient que acudeix a les teves performances?
És gent que busca que una història els toqui, que busca un acte únic i irrepetible en què ell espectador no sigui una paret sinó un interlocutor en un acte comunicatiu, en què sigui algú capaç de participar activament en el fet performatiu.
Què et queda per estudiar en aquest camí de fusió?
Em queda, sobretot, molt per viure… i molt per explicar.
