Alejandra Hurtado
Roser Ros i Rubén Martínez
L’any 2013, Alejandra Hurtado ens va convidar a la Magalí Homs i a mi, en nom de la Fundació Mustakis de Xile amb seu a la ciutat de Santiago, a fer una formació als contacontes inscrits al curs que havia organitzat amb l’ajuda de tot el seu equip. Un corrent de simpatia va córrer immediatament entre ella i nosaltres dues que, arribades des de Barcelona, posàvem el peu per primera vegada en aquest país al qual tornaríem anys després, el 2016, per a una altra formació. Però aquests intercanvis es van intensificar, ja que l’Alejandra va viatjar a Barcelona i allà vam experimentar el plaer de tenir-la com a formadora a la seu de Tantàgora. Una mica més tard, Alejandra va decidir mudar-se a Barcelona i allà va començar una col·laboració més estreta que ens va permetre comptar amb intervencions artistico-literàries dutes a terme per persones formades sota la seva batuta. Amb l’arribada de la pandèmia i de nou, sota els auspicis de la Fundació Mustakis, Alejandra ens va convidar de nou el 2021 a fer un curs on line sobre temàtica femenina i contes de tradició oral. Va ser un bon repte. No és estrany que, avui, es produeixi aquest diàleg per escrit perquè el lector tingui un coneixement més exhaustiu d’aquesta dona que no es deixa encasellar fàcilment.
Com va començar tot?
Bé …. Bàsicament des que vaig néixer ha, ha, ha, vaig tenir una infància força, dura més al llit que dreta, amb tubs d’oxigen al costat del meu llit, envoltada de contes explicats pels meus éssers estimats. Un escenari per a alguns molt dramàtic segurament, però la veritat és que va ser la meva súper nau espacial, el meu centre de connexió amb l’univers, que agraeixo molt que hagi estat fa més de 50 anys i no existien les pantalles, em van envoltar de llibres i contes explicats, amb la genialitat i l’esperit dels seus narradors. L’increïble és que tot es va guardar com en un calaixet molt íntim, mai no el vaig relacionar amb la meva formació artística, vaig estudiar teatre i dansa alhora. Vaig iniciar-me com a actriu en escenaris alternatius, experimentals, on el que menys que ens interessava era explicar alguna cosa, mentre més rar i incomprensible les posades en escena, érem millors artistes érem. No va ser fins al naixement de la meva filla gran que tot va canviar i vaig voler explicar històries al món, però, més encara, històries que els fessin sentir bé, que els fes sentir que pertanyen a un territori, que els fes comprendre cultures diferents, que es riguessin, gaudissin i es contagiessin de voler comptar altres/altres. No he parat de fer-ho en aquests 30 anys d’ofici i ho agraeixo, per això em fa vibrar, aprenc cada dia i renovo les meves maneres de fer-ho …m’encanta.
Qui s’amaga darrere d’Alejandra?
Soc una dona xilè-croata de 55 anys, aquariana, “cerruca”, com diu la meva mare, vaig néixer en plena serralada dels Andes, estimo els turons, volcans i muntanyes. Mare soltera de dos fills meravellosos que he pogut criar sola, com un percentatge enorme de dones sud-americanes de la meva generació. He tingut la gran fortuna de conèixer i desenvolupar-me en altres disciplines artístiques a més del teatre i la dansa, com el circ i la música, transformant-me en una artista escènica, cosa que m’encanta i enorgulleix. He estudiat per ser una bona gestora cultural, tinc llicenciatures, diplomats i màsters que m’han costat hores de son. Adoro generar ocupació, crear connexions entre les persones. M’agrada migrar, és un exercici que cultiu i em fa sentir conseqüent amb allò que predico com a ésser humà. Tinc bons amics i amigues amb els quals ric molt, i em recorden que tenim conte per a estona.
Arribes als contes a través de?
…molts camins. El meu pare (advocat) explicant mitologia grega amb una riquesa en el llenguatge i les imatges extraordinàries. La meva mare (bibliotecària) obstinada a cultivar la diversitat dins del meu camí lector, cultivant a més l’humor, em regalava contes i històries triades amb pinces, seduïa les seves amigues bibliotecàries perquè li donessin idees…en definitiva va experimentar força amb mi, va ser molt divertit , a més inventava manualitats després d’explicar o llegir, una mestra amb la tisora, l’origami, l’agulla, el fil i el reciclatge, top de top. La meva àvia amb els seus contes camperols i molt, molt folklore poètic: embarbussaments que repetíem competint a veure qui era més ràpida, endevinalles, cançons de bressol, refranys. Una recopiladora oral meravellosa.La meva nanita maputxe explicant-me contes del seu poble, explicant-me amb tot luxe de detalls la cosmogonia, cultivant un imaginari fantàstic de serps alades, Traucos, Caleuches i tants altres relats de mitologia chilota em deixaven amb la boca oberta …en fi … classes magistrals , més que recordar-ho trist, ho recordo molt amorós, captivant. D’aquesta manera espontània vaig començar a explicar-li a les meves amigues, cosines que em visitaven, companyes de l’escola, fogueres d’adolescent, molt bonic la veritat- gràcies per fer-me recordar.
Quins repertoris uses i prefereixes en explicar contes? Com t’han arribat? A través de l’oïda? A través de la lectura?
Els meus repertoris són molt diversos des de recopilació oral, contes universals, contemporanis. Tot i això, el que més m’agrada investigar és tradició oral.
La teva feina a l’Escola de Contacontes de la Fundació Mustakis et permet fer arribar a moltes persones l’art d’explicar. Què t’ha sorprès més en aquest llarg camí?
M’ha sorprès la capacitat creativa que tenim tots els éssers humans i com per diverses raons alguns les desenvolupem més que altres.
És màgic quan aconseguim generar en els nostres estudiants, confiança, trencar prejudicis, elevar l’autoestima i comencen processos creatius meravellosos, sorprenents i diversos.
M’aclapara escoltar el rotllo de narradors professionals que sostenen que aquest és un art només per a alguns… Totes tenim dret a explicar històries; és part de la vida i de la història de l’ésser humà.
Ens consta que t’envolta un equip de persones que s’ha anat forjant al teu costat i que duen a terme una bona feina. Quantes són, ara com ara, contacontes?
Ui! aquesta pregunta no sé bé com respondre-la, porto al voltant de 10.000 persones a qui he format o he gestionat plans de formació per a ells, tant a Sud-amèrica, com a Europa i Àfrica. Sé que molts l’usen al diari viure i no s’hi dediquen professionalment, però sé i em consta que molts sí. A Xile, per exemple, s’han generat fons concursables per poder finançar projectes de contacontes o als Municipis també s’han creat fons per proveir de narradors els centres culturals i escoles. No dic que sigui jo qui he format tots els qui es dediquen a aquest art a Xile ja que hi ha molts grans mestres, però si és real que gràcies al Programa de Contacontes de Fundació Mustakis el qual dirigeixo i l’Escola de Contacontes de la mateixa institució, hem aconseguit visibilitzar aquest art, professionalitzar-ne i dignificar-ne el desenvolupament.
No obstant, la teva experiència no es limita a Xile. Ens consta que has treballat a altres llocs del món (Europa inclosa). Pots traçar una pinzellada del que ha significat per a tu i per a la Fundació?
Per a la Fundació ha estat descobrir un món preciós que té sentit amb les arrels gregues de la família, els seus valors, la seva manera de percebre l’art i la bellesa. Han confiat en la meva feina i la meva mirada tant nacional com internacional, aconseguint ara com ara transformar-nos en un referent a Iberoamèrica. Estic profundament agraïda.
Per mi ha significat donar forma a un somni: el somni de construir la pau i el bon viure a través de la participació cívica en l’art i l’educació.
La plena convicció en el canvi social que es pot generar si aconseguim unir tots els agents que envolten la infantesa per facilitar l’accés a l’art i la lectura.
Per això m’he preparat molt no només investigant literatura i tradició oral, sinó que he estudiat administració cultural, cooperació i gestió internacional i un màster en direcció d’institucions culturals, a més de la formació constant que m’ha proporcionat Mustakis amb el seu equip de desenvolupament integral, entenent les competències que hem de desenvolupar per formar lectors del s/XXI. Amb tot això i la possibilitat de viatjar pel món he vist exemples de bones pràctiques, he compartit amb professionals com jo, i entre tots hem teixit una xarxa que ha permès compartir sabers, complementar-los, generant projectes tan bonics com els Festivals Internacionals de Contacontes , Maratons Internacionals de Contacontes, Escola Internacional de Contacontes, Gira Con Sud, Gira XIL·LEQUENTA entre uns altres.
Has donat a conèixer els contes xilens a Barcelona, a Madrid i, sens dubte, a altres llocs. Què diferencia, segons el teu parer, uns públics dels altres?
A veure… per respondre aquesta pregunta necessito parlar dels imaginaris de cada cultura, això és el que canvia i és al·lucinant treballar sobre això
Si explico contes xilens a Xile, transversalment malgrat la diferència geogràfica i cultural del nostre país, més menys, el públic entén el que s’està explicant, hi ha alguna cosa que es respira compartida. A Sud-amèrica més menys o menys el mateix, creuant el toll la cosa es posa més complicada, aquí vibren amb dracs, cavallers…. Nosaltres amb serps alades i ocells d´or. Quan hom descobreix això, és una porta a un univers de llibertat, creativitat i amor extrem per la humanitat. S’ha d’explicar diferent? Sí i no. Cal explicar donant més imatges, explicant una mica més el context, sense que deixi de perdre l’espurna i la màgia del conte i es transformi perillosament en una classe d’història. Utilitzar ninots, instruments, vestuaris, teles de teixits nadius, artesanies de diferents parts del món, a mi m’ha servit molt.
Diguem que l’experiència en el moment d’explicar el conte implica tots els sentits, no és només la paraula, això almenys a mi em fa percebre que comprenen, gaudeixen del viatge que els ofereixo. És bonic buscar sinergies interculturals amb la narració oral, és una cosa que m’inspira i em fa sentir que és una manera de construir la pau entre els pobles i visualitzar-nos com a germans.
Pots explicar succintament algun dels teus projectes de narració preferits?
Tinc molts projectes que atresoro: explicar a l’Àfrica gràcies a l’Institut Cervantes, fer intervencions a Madrid – Salamanca – Guadalajara amb els Contes de Llum (paraigües il·luminats a la via pública), la Gira Cono Sur i molts altres. Però lluny el que estimo i és el meu preferit és un dels meus projectes més antics, que he de portar més de 20 anys fent-ho, “CHILE CUENTA”. Consisteix en una itinerància per escoles unidocents (una escola/un professor) de territoris que per la geografia dels quals és molt molt difícil arribar, al llarg de tot el territori xilè. Veure les seves reaccions, veritables expressions poètiques d’amor en extrem com per exemple a la primavera a l’Araucania, al Sud de Xile , nenes i nens guarden papallones a les mans que obren perquè volin al costat del meu …. “una passada com diuen aquí” …això em torna l’ànima al cos i em fa sentir que aquest ofici és un regal diví que per sort em toca viure.
Recordes alguna reacció per part dels oients que t’impactés especialment?
Quan vaig arribar a viure a Barcelona, vaig fer una funció de Kay Kay Vilu i Tren Tren vilú (creació de l’univers segons el poble Mapuche) i un pare (català) molt seriós i fins i tot diria força molest, se’m va acostar i em va dir “que contes més psicodèlics”. Vaig estar setmanes preguntant-me per què m’havia dit això, i finalment ho vaig entendre: ell no havia entès res del que havia explicat, perquè no el ressonava al seu imaginari. Si veiés novament aquest home, li donaria les gràcies sinceres, per ell als meus 51 anys, vaig començar a explicar diferent i vaig fer un pas endavant com a artista.
Com et veus demà passat, i l’altre, i l’altre i l’altre?
Des que visc a Barcelona, el meu matí és una cosa que no tinc idea com serà, i a poc a poc m’he anat acostumant a no sentir terror per això, fins i tot m’agrada aquest sense saber… que abans m’atemoria tant .
A priori puc dir que em veig investigant, creant i itinerant pel món sencer comptant i fent formacions.
Moltes gràcies per aquesta oportunitat de compartir amb vosaltres.
Una abraçada
