Ah, si no fos per les àvies!
ROSER ROS
Sempre he sentit una particular estima envers el conte de la Caputxeta Vermella i l’he explicat moltíssimes vegades a tota mena de públics. Amb el temps, he anat variant i millorant (crec humilment) les versions, fruit de l’experiència que m’ha donat el fet de transmetre’l tants cops, però també a la llum de les lectures fetes dels molts estudis i assaigs que ha protagonitzat aquest relat.
El conte, de clar origen oral, va aparèixer escrit per primera vegada formant part del llibre Contes du temps passé o Contes de ma mère l’Oye, en una edició de 1697, figurant com a autor del relat un jove de 17 anys anomenat Pierre Darmancour, fill de Charles Perrault. Pel que sembla, a ningú va passar desapercebut que sota aquell estil alhora ingenu i madur s’hi amagava la sàvia i cortesana ploma de Charles Perrault. Els Contes d’antany (respectuosos amb allò popular, conservant l’agilitat i la velocitat característiques de les històries acostumades a viatjar de boca a oïda) van representar una cosa diferent del que se solia publicar per aquell temps.
Cap als anys 50, Paul Delarue (estudiós, entre altres coses, dels contes de Perrault) es va aventurar a afirmar que, en realitat, els Contes du temps passé serien fruit d’un treball en equip, on Charles Perrault va exercir de director de orquestra. Serien membres d’aquest equip, a més, Mlle. Lhéritier (neboda de Perrault, alhora que reconeguda autora de contes de fées), i Pierre, el ja citat fill de Charles. I és que al segle XVII estava de moda, sobretot entre els conteurs francesos, fer servir com a font d’inspiració el folklore d’origen oral.
Tots els Contes du temps passé comparteixen estil i acaben amb una moralitat, ni més ni menys que unes curtíssimes construccions en vers, sempre al final de cada contet, que transporten dins seu un veritable compendi ètic propi dels cànons més estrictes imperants en el context i època que els va veure néixer. Unes moralitats que jo, com a narradora, mai estaré disposada a seguir, doncs no entenc la narració com un espai de temps per deixar anar de paraula pautes provinents d’allò moralment convencional i antic.
Doncs bé, fa molt de temps, em trobava explicant el conte de marres en una biblioteca propera a Barcelona durant l’hora del conte que tenia lloc a la secció infantil. La sessió es va omplir amb el públic familiar habitual: un nombrós grup de nens i nenes acompanyats per pares, mares o avis o àvies. Jo sabia que la versió que aquell dia volia que escoltessin els uns i els altres havia de conduir-nos a un final on no intervindria cap llenyataire; i m’havia preparat a fons per convèncer que la protagonista tenia prou recursos per sortir tota sola d’aquell atzucac.
Tot anava a les mil meravelles fins que de cop i volta, just en el moment en què em disposava a descriure com el llop ferotge es cruspia tranquil·lament l’àvia, un crit no menys ferotge que l’acció del salvatge va trencar el tempo de la narració. Un dels oients de tendra edat es va revelar contra la sobtada desaparició de l’anciana. Davant d’aquell acte de protesta vaig intentar seguir amb el meu relat sense que s’alterés gaire el bon ritme de la sessió. En acabar, vaig anar a parlar amb el petit, per fer les paus amb ell. Si ho vaig aconseguir no soc jo qui ho ha de dir.
Més tard, la bibliotecària em va explicar que aquell nen assistia regularment a l’hora del conte acompanyat sempre de la seva àvia. El seu crit era un acte de rebel·lió ple de coherència. Com podria continuar venint a la biblioteca si el llop tenia per costum empassar-se les àvies?
